Passeig mental amb Eduardo Galeano

No sé si és una casualitat, però després d'una gresca electoral com la de l'altre dia es produeix un curiós fenomen: els cartells dels vencedors acostumen a ser despenjats els primers. Però als carrers més apartats hi queden els cartells dels candidats més desafavorits per les urnes. A mi em produeixen una legítima commiseració. No en van tenir prou amb el veredicte de les urnes que ara es veuen obligats a envellir sobre el paper inútil d'una campa-

nya desastrosa. Queden allà, amb la cara plena de gallinassa dels coloms i les arrugues del paper que els van deteriorant les esperances. Sota d'aquest bosc de despropòsits, em va arribar ahir l'alegria del retrobament amb el meu profeta de capçalera i el meu escriptor que em porta a les platges més lluminoses de la veritat humana.

Eduardo Galeanova ser guardonat abans-d'ahir amb el Premi Internacional de Periodisme en el seu vessant esportiu. El presidentMas, un liberal que probablement no es va alimentar de les mamelles de l'esquerra americana, estava flanquejat a l'altre costat perJuan José Millás, creador de mons i viviseccionador de monstres de la premsa. Els premis d'abans-d'ahir es donen sota l'advocació deManuel Vázquez Montalbán.Galeanova venir a recollir-lo perquè, en plena dictadura uruguaiana, va haver d'exiliar-se i va viure durant 10 anys en un poblet del Maresme. D'aquells anys van quedar amics i va quedar aquell fulgor mariner que pinta de blau la seva mirada interior.

Històries reals

M'explica que el futbol és per a ell una gran passió i que es va empassar tots els partits del recent Mundial celebrat a Sud-àfrica. Ell i la seva esposa,Elena, una dona que fa que la bellesa de la seva intel·ligència competeixi amb la bellesa del gest, es tanquen en una habitació amb televisió i col·loquen a la porta un cartell ben explícit: «Tancat per futbol». I d'aquesta manera l'exegeta de l'esquerra anticolonial pot dedicar-se durant uns dies al nou opi del poble.

Està escrivint un llibre complex del qual ja n'ha fet sis versions. Autocorregir-se sis vegades és un acte d'humilitat amb la pròpia obra i d'una certa vanitat amb el que diran de nosaltres quan hàgim mort. Es tracta d'un llibre en què es van narrant històries reals en funció del dia de l'any en què es van produir. Haurien de ser 365, peròEduardo Galeanoés un home incapaç d'oblidar els més desafavorits i també té una entrada per al bixest 29 de febrer. Em diu que el 29 de febrer la pel·lícula Allò que el vent s'enduguéva ser guardonada amb alguns Oscars. Mentre que els cinèfils l'exalcen, Galeanoadverteix: «No oblidis que es tracta d'una apologia de l'esclavisme dels Estats del Sud». Geni i figura, el meu amicEduardo, que ara torna a viure al seu Uruguai, un país amb nom de riu que en llengua guaraní vol dir pel que sembla el riu dels ocells pintats. En els fanals la política municipal s'empetiteix davant de les venes obertes del planeta. I aquest home és el cirurgià encarregat de cauteritzar-les.

Parlem d'Oscar Niemeyer, l'arquitecte de Brasília de 104 anys. «Sens dubte per mantenir-se jove ha de tenir almenys un projecte». I del seu amicFiliberto, que va morir i va ser plorat per sis viudes consecutives, una de les quals amagava sota la carcassa d'una màquina de cosir Singer una petita ràdio amb la qual informava el KGB de tot el que es coïa a casa seva, i no precisament a la cuina. Em regala una frase, que en la seva humilitat considera que no és seva, vàlida per al mes passat: «Hem beatificat un Papa, hem casat un príncep, hem llançat una croada i hem matat un moro. Senyors: benvinguts a l'edat mitjana».

Notícies relacionades

Indignats 2, banca 0

Els indignats demanen protecció policial si hi ha festa a Canaletes

Eduardo Galeanoem diu que està cansat, que ha dormit poc aquesta nit. Li pregunto què és el que ha fet el brivall. Res d'anormal. Després de rebre el premi Vázquez Montalbán i de sopar amb els organitzadors, en lloc d'anar-se'n a l'hotel va decidir fer una volta per Barcelona. ¿I on va anar el mestre? Naturalment, a la plaça de Catalunya amb els joves i no tan joves acampats per un món més just.

Galeanono necessita escriure per ensenyar-nos a pensar.