Col·leccionistes de coses inútils

Ara no es porten les llengües clàssiques. Però en el grec antic hi ha l'origen de tot, les primeres paraules, els significats més aclaridors. Per aquest motiu el que resulta més fascinant d'un saló de filatèlia no és ni la paraula saló ni les estampes que adornen les cartes. El que és verdaderament poètic és l'etimologia de la paraula filatèlia, defilos itelos, «amic de la distància», podríem traduir. I ahir, cap a la una, els amics de la distància es van congregar davant de la catedral per presentar l'últim segell de la Fàbrica Nacional de la Moneda i del Timbre. Un segell dedicat a la moda espanyola i que servirà per vestir les poques cartes autògrafes que, en temps de Facebook i d'e-mails,encara formen part dels fonaments sentimentals d'uns quants.

¿Què farem d'ara endavant amb la llengua que fins ara servia per enganxar el segell? ¿Quines noves pulsions acumulatòries substituiran el segell? Parlo amb un dels venedors davant d'àlbums plens de bitllets de banc per estrenar. Imagino el moment en què algú canvia de sofà a casa seva, i per les escletxes dels coixins del sofà antic hi apareixen monedes i bitllets que ahir eren diners i que avui només són numismàtica. «Miri, això del col·leccionisme de segells i de monedes és el mateix que fan els nens amb els cromos. És col·leccionisme per a gent adulta». En realitat en aquest món hi ha un afany per tenir-ho tot de tot. També l'últim segell dedicat a la moda espanyola.

Piquet amb pancarta

3 «¿I les xapes del cava?» «Miri: ja hem arribat a les 6.000 xapes de cava espanyol. Però és evident que no hi ha 6.000 cellers. A vegades penso que hi ha cavistes que valoren més l'envàs que el vi que conté». La cosa bona del col·leccionisme és que el primer que es col·leccionen són amistats i converses. Fa uns minuts només érem dos. Ara la tertúlia la formem sis persones, totes amb ganes d'il·lustrar el profà. «Això s'acaba», diu l'endeví de torn. «De tant en tant vaig a les subhastes de segells i el més jove té 65 anys». Els dits dels col·leccionistes són fins com els d'un cirurgià. Toquen les peces com si acariciessin ales de papallona. Fins i tot el delegat de Correus, el senyorReyes, pronuncia un discurs mesurat i envellutat. Davant seu, en complet silenci, un piquet de Comissions Obreres de Correus obre una pancarta en què es neguen a la immiment apagada postal. En aquest clima monacal sonen les campanes del temple pròxim i entre uns quants ens preguntem quina estranya pulsió ens fa considerar que el valor de canvi d'un únic segell sigui moltíssim més car que el valor d'ús que figura en un angle de l'estampa adhesiva.

Notícies relacionades

Per què la Via Laietana reformada no té arbres: dels túnels del metro al volum dels testos

Gala premonitòria deJosep Oliu

«¿Se'n recorda quan es deia que un segell deFrancoposat al revés constituïa un delicte de desacatament?» Avui els «amics de la distància» tenen feina per il·lustrar als seus néts la grandesa del correu postal. El segell està acorralat. El correu electrònic acaba amb ell. Fins i tot el franqueig de les cartes dipositades a Correus acaba arribant amb l'empremta d'un tampó. Però el valor especulatiu també es veu malmès. ¿O és que potser algú pot oblidar que l'últim gran escàndol financer espanyol, el del Fórum Filatélico, es va produir al voltant d'aquests humils rectangles fets de paper.

L'apagada postal no arribarà per un decret, sinó per una lenta i implacable extinció dels estímuls del tacte, de l'aroma, de la vista i de la il·lusió d'una carta que ha passat per moltes mans perquè arribés a les nostres.