Una Harley sobre l'asfalt cromat

Ho diu el llibre de l'Eclesiastès de la Bíblia: «Hi ha un temps per estimar i un temps per ser estimat, un temps per plantar, un temps per collir, un temps per matar i un temps per morir». Si la Bíblia permetés actualitzacions podríem afegir que també hi ha un temps per mirar una Harley-Davidson i un temps per comprar-se-la. Perquè la Harley no és un mer vehicle

de transport, sinó una escultura rodant. Salvat Papasseit, contaminat pels futuristes italians, ja ens advertia que l'ocell més bonic era l'avió. Si Marinetti hagués sobreviscut a l'eclosió de les Harley, ¡quanta poesia que ens hauria llegat!

Però tornem a aquell temps en què el rellotge biològic indica a l'home que ha arribat el seu moment Harley. Els motards de Harley han passat per diferents etapes. Primer van ser els tios durs de Marlon Brando i el seu Salvatge. Després van servir de muntura als superdolents d'Els àngels de l'infern. Es van suavitzar de la mà de Henry Fonda i Denis Hopper a Easy Rider. I avui les Harley-Davidson s'han convertit en la carrossa dels carrosses. Gent adulta, amb estil i amb ganes de sentir-se lliure. Un motard de Harley-Davidson és d'aquells que encara se saluden quan es creuen per la carretera. El so d'una Harley està patentat i en qualsevol carrer de l'Eixample n'hi ha prou que una d'aquestes motos entri al carrer per saber que ja no estem sols i que la resta dels

motards hem de cedir el pas al que acaba d'arribar de la mateixa manera que els lleons s'aparten quan arriba l'elefant a abeurar-se al mateix pou.

Estètica nord-americana

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

3 Divendres es va inaugurar una breu exposició de fotografies a l'Espai Harley-Davidson del carrer de Joan Güell. El seu autor és l'artista nord-americà John C. Stewart, establert a Barcelona des de fa 30 anys. En la seva mostra Bikers on 66, Stewart ha retratat personatges que recorren la mítica carretera des de Chicago fins a la costa Oest i que es va anar trobant pel camí en els concessionaris de Harley. D'aquesta mostra ens queda la prova que la moto desgasta abans el motorista que el motor i que el tatuatge deu ser un plus de velocitat. Existeix una estètica nord-americana de la Harley-Davidson que no es correspon amb el glamur dels nous usuaris europeus. En parlo amb Noelia Gomá, del departament de màrqueting d'aquest espai. La Noelia té la pell brunyida i la suavitat d'un motor tranquil. Sap el que vol i intueix el que els clients i les clientes volen. El personal femení, magníficament preparat, es desviu explicant les característiques tècniques d'aquests monstres domesticats de 1250 cc. Per poc més de 8.000 euros, una noia de 50 quilos pot sortir de la botiga a sobre d'una moto d'un quart de tona. Res a veure amb els motards que John C. Stewart va fotografiar a la ruta de les rutes, pilots anyencs que moriran algun dia amb les seves armilles de pell negra al costat d'una cervesa en un asil de Dakota del Sud, escoltant l'estrèpit de 200.000 motos a la llegendària trobada a Sturgis.

La Harley-Davidson ja no és l'última moto que vaig passar amb tu. És, sens dubte, l'última moto que tindré, perquè després de la Harley-Davidson ja només queda el record de l'horitzó i la sensació de viatjar a cavall d'un pedestal. Una nova generació europea vol sentir a l'entrecuix la vibració d'alguna cosa que s'assembla a la llibertat. Això és el que al cap i a la fi diuen buscar les efígies de Stewart quan van per les carreteres americanes. Per mi, que quan ja és de nit i la botiga tanca, les cares de Stewart baixen dels quadros i es posen a parlar d'aquell gran país longitudinal que és l'asfalt cromat.