El gremi dels hotelers es reuneix per presentar un llibre sobre l'allotjament a Barcelona

Les llàgrimes d’Àngel Miguelsanz Arnalot reflecteixen un reconfort. L’emoció li talla la veu i arrenca un aplaudiment que primer és tímid i després creix. L’hotel Avenida Palace s’empassa la saliva. Aquesta no sembla una reacció compromesa o un conveni col·lectiu amb el fet de quedar bé. Aquest economista de 68 anys ha tingut el privilegi de treballar tota la seva vida en una cosa que l’apassiona i que va descobrir, amb la majoria d’edat encara recent, quan es va instal·lar a Sitges i el seu oncle el va endinsar en l’hostaleria i el turisme. Només això, el fet de treballar amb delit durant 50 anys, és suficient per haver de necessitar un mocador.

Aquest reconfort té 248 pàgines, la crònica de 2.000 anys d’hostaleria a la ciutat, gairebé 10 anys d’investigació i un títol, Barcelona, parada i fonda, que ahir va portar al majestuós hotel de la Gran Via propietat de la família Gaspart algunes de les famílies que han convertit la capital catalana en un referent mundial en matèria d’allotjament.

«Als hotels de Barcelona s’hi han escrit grans capítols de la història», argumenta Miguelsanz, que recorda «pactes polítics, decisions financeres o fitxatges futbolers que s’han forjat en algun vestíbul o altre». En aquest paral·lelisme entre actualitat i gremi resideix una de les morals que l’autor regala a l’obra que ahir presentava: la història de la ciutat es pot entendre a través de la història dels seus hotels. Això de desxifrar un país a través d’immobles que alberguen gent llunyana sembla irònic. Els fets, no obstant, són entre curiosos, reveladors i concloents.

D’exemples en sobren. A principis del segle XVIII va arribar a la ciutat una família del nord d’Itàlia, del petit poble de Civiasco. «Llavors ja va funcionar l’efecte crida --fa broma Miguelsanz--, perquè, en els dos segles següents, tota l’hostaleria de la ciutat va estar en mans d’italians arribats d’aquest petit racó que avui té 250 habitants». I afegeix una anècdota banyada en futbol aprofitant que Joan Gaspart, ànima de la cadena Husa i ex-alma mater del Barça, és present a l’acte. Explica que un dels transalpins que van venir a provar sort es deia Francesco Totti, que va acabar sent un dels empresaris que van tirar endavant l’Hotel Orient. ¿Endevinen de quin diminut poble del Piemont és originari l’homònim davanter centre i capità de la Roma? Endevinalla fàcil i reacció predictible: tothom somriu i busca amb la mirada l’espigat i blaugrana hoteler.

Miguelsanz no és un home que passava per allà. Més enllà dels seus càrrecs –va ser director general de Turisme de la Generalitat entre els anys 1984 i 1990– és un col·leccionista d’aquells que aconsegueixen que la seva dona es posi les mans al cap davant una acumulació de pergamins com aquesta. Té 67 guies de Barcelona i guarda més de 130 llibres de viatges. No impressiona, però si s’hi afegeix que tot són obres anteriors al 1930, és més fàcil imaginar-se fins on arriba la passió d’aquest home afable.

Efímer però de luxe

Barcelona, parada i fonda (editorial Labeltur) destil·la molt d’aquesta entrega a través d’anècdotes que enganxen el lector. Explica que per a l’Exposició Universal del 1888, l’arquitecte Domènech i Muntaner va projectar el Gran Hotel Internacional enmig del passeig de Colom. Es va aixecar en tan sols 55 dies i, segons les cròniques de l’època, els delineants no donaven l’abast per entregar els plànols als paletes. Prop de 2.000 persones van treballar a l’obra, que va donar empara a 800 persones. Probablement mai n’han sentit parlar, ja que es va enderrocar

–així ho estipulava el contracte– dos dies després que l’expo tanqués. «Tampoc era qüestió de deixar-lo al mig del passeig», diu Miguelsanz.

Una altra curiosa postal és la que mostra l’Hotel Ritz, emblema del savoir faire barceloní, convertit durant la guerra civil en menjador popular quan va ser confiscat pels sindicats en plena socialització de tot el que fes olor de pompa i riquesa. El PSUC, per la seva part, va col·locar la seva seu a l’Hotel Colón, i el POUM, al Falcó. Abans morts que senzills.

Miguelsanz també s’atura als Jocs del 1992, quan es va fer un espectacular salt a nivell quantitatiu i, sobretot, qualitatiu. Jordi Clos, president del Gremi d’Hotels de Barcelona en dóna la xifra mentre el protagonista de la tarda encara es frega els ulls: «El 1992 teníem 18.000 places hoteleres i 4.500.000 pernoctacions per any. Avui tenim 56.000 places i prop de 14 milions de pernoctacions». Si no hi ha una hecatombe –la crisi és per ara un petit obstacle per al creixement del sector– la ciutat tindrà en uns anys una oferta hotelera més elevada que algunes urbs molt més grans, com París.

Notícies relacionades

Un 25% més de viatgers d’aquí a l’any 2030. TMB farà una inversió de 331 milions d’euros en 39 combois per al metro

La vivenda supera la inseguretat com a principal problema dels barcelonins

El pes familiar

¿Però què poden oferir els hotels de Barcelona que no tinguin altres grans metròpolis? El secret es troba en la família, encara que soni a expressió del sud d’Itàlia. Malgrat les aventures d’alguna multinacional –per exemple, Hotel Vela o el Mandarin Oriental del passeig de Gràcia–, cognoms que un podria veure en una bústia, com Malagarriga, Bofarull, Vallet o el mateix Gaspart, entre molts altres, mouen els fils d’un sector que suposa ja el 15% del PIB de Barcelona i que aspira a arribar al 18%. Miguelsanz es pot permetre mirar endavant amb certa claredat. «Crec que el sector oferirà cada vegada més el que es diu boutique hotel, un establiment de qualitat amb poques habitacions que potenciarà molt el servei personalitzat». La tendència, doncs, sembla recuperar l’hospitalitá pública de l’època romana i grega amb la qual s’obre el llibre. Tot el que és bo, torna.