La Fundació Miró inaugura una exposició amb les obres més compromeses de l'artista

Quaranta obres de Joan Miró realitzades entre el 1956 i el 1983 s'exhibeixen des d'avui fins al 25 de febrer a la Fundació Miró de Barcelona. L'exposició analitza els últims dos decennis de la vida del pintor català, un període poc estudiat en què l'artista es mostra sensible als fet socials i polítics del moment. En el recorregut es poden contemplar unes pintures que, segons la directora de la Fundació i comissària, Rosa María Malet, demostren que Miró, tot i haver arribat a la maduresa i haver obtingut el reconeixement internacional, segueix tenint coses a dir i noves vies per explorar".

Les obres d'aquest període mostren una predilecció pels grans formats, el contacte amb l'expressionisme abstracte nord-americà i la realització d'alguns encàrrecs murals que ofereixen a Miró distanciar-se de la pintura de cavallet i aproximar el seu art a la gent.

Canvi d'interessos

El vol de la libèl·lula davant del sol sol(1968), potser evolució de la lletraoaccentuada de Miró, i, sobretot, el trípticBlau(1961), prestat de manera excepcional pel Centre Pompidou de París, són dos exemples clars d'aquest nou procedir de l'artista.

En aquest període, es produeix "un desplaçament dels interessos de Miró", que dóna prioritat als temes més vinculats a l'entorn i als valors d'ordre moral, social o d'actitud humana, en detriment d'altres procedents de fonts literàries o de l'expressió de sentiments. En aquestes dècades, Miró "és sensible a la situació política del moment, se situa a favor del seu país i de la llibertat, explora nous camins i expressa nous conceptes", aprecia Malet.

Un exemple d'aquesta sensibilitat política és la seva sintonia amb les reivindicacions dels estudiants francesos reflectida en una tela tituladaMaig 1968. Així mateix, en testimoni de la seva repulsa per la sentència de mort del jove anarquista Salvador Puig Antich, pinta elTríptic de l'esperança del condemnat a mort(1974).

Convivència de dues vies

La mostra, que ha estat inaugurada avui per Pasqual Maragall, deixa veure la coexistència de dues vies en l'última etapa de Miró. "Per un costat, una atmosfera tranquil·la, en què l'espai, el buit, transmeten la seva vibració, el seu ritme, la seva emoció; obres de clara influència japonesa". El segon estil es caracteritza per "la violència, l'agressivitat i la tensió que la presència del negre i la densificació de les superfícies generen". En aquestes obres s'observa, "un interès per les aportacions dels artistes més joves, com l'ús del propi cos per pintar o el rebuig del mercantilisme".

Notícies relacionades

Barcelona sospesa comprar generadors per afrontar apagades

Veïns de Torre Baró exigeixen posar fi als retards del bus a demanda

L'exposició documenta a través d'una pel·lícula de Pere Portabella i les fotografies de Colita i Català-Roca un dels projectes més representatius i valents de Miró, l'acció efímera per la qual va pintar el 1969 els vidres del Col·legi d'Arquitectes, sota el fris de Picasso, amb motiu de l'exposicióMiró Un altre, que organitzava el mateix centre.

Aquest Miró crític amb el mercat de l'art es pot veure també en els quadrosPersonatge, ocells(1973) iBallet romàntic(1972-74), en què Miró reutilitza quadroskitschper crear una nova obra; o en dues teles més de la seva sèrieTela cremada(1973), quadros pintats i a continuació cremats amb el bufador.