Messi no respon a pregàries

He assistit a Barcelona aquest últim dimecres de Dolors, quan tothom es preparava per celebrar les vacances religioses més laiques de l’univers, a una derrota impressionant del Futbol Club Barcelona, el meu equip de tota la vida. Al meu costat, complint 12 anys en aquell moment, madridista perquè es va fer del costat d’allà al saber que els del Bernabéu tenien més copes que les prestatgeries, i aquest aficionat desolat que, des del principi, sabia que la venjança (la venjança del net) seria terrible. Ho va ser, però no perquè el net, naturalment, hagués baixat al camp a buscar-la, sinó que perquè el Barça va jugar el pitjor partit en moltes temporades i va animar, amb la seva estupidesa d’ànim sense futbol, que no arribés a ser altra cosa que un conat d’estètica privada sense remei pràctic.

Va ser una curiosa ocasió, perquè ningú donava per derrotat l’equip que figura el primer en LaLiga i que, en aquesta ocasió sense empenta ni cap, li va regalar la Copa del Rei a un adversari que semblava vingut de les tenebres exteriors per riure’s del que tenia davant des que, al final exacte de la primera part, va replicar un bon impuls barcelonista, es va posar a córrer cap enrere i li va donar un gol a Benzema, el francès que es va fer el partit com si els rivals haguessin ingressat, des del porter a l’entrenador, en un asil d’avis. Jo, com a espectador, era un avi en aquest asil, així que vaig decidir tractar-me tal qual i em vaig posar, vista la rodada tal com anava, a recomptar el que al meu voltant formava part d’un drama major del futbol contemporani versió barcelonista.

Al meu costat hi havia gent de totes les nacionalitats, europees, internacionals, ja que el Barça és, a Espanya, potser el més cosmopolita dels herois coneguts. Però la vida local té tal arrelam, per això i no per una altra cosa el Barça és més que un club, els que porten la pauta del que es diu o es crida, o es xiuxiueja, en els temps en què es desenvolupa el partit, el que sigui, reciten diverses potingues gairebé religioses que no són de domini del que ve de fora. Distraient-me amb aquestes coses vaig veure passar la pilota, i colar-se, com si no estiguessin passant aquestes circumstàncies. O com si aquestes circumstàncies fossin purament vaselina al coll d’uns insomnes. 

El primer que vaig advertir, en el minut deu del partit, a la primera part que encara semblava promissòria, o almenys de digestió possible, va ser que la gent es desentenia per complet de la pilota i d’altres circumstàncies diguem que orteguianes per prestar-li atenció a un ritu que no tenia a veure, de debò, amb el futbol precís d’aquell moment.

El vaig notar al meu costat com un murmuri celestial, però vingut del fons de la terra, més aviat des de Rosario, on va néixer el sant que invocaven. Resultava que, com Messi portava el deu en l’època que Barcelona, el Barcelona, la seva santedat el Barça, l’equip, per fi, dels meus amors, d’amors de tanta gent, els aficionats han agafat el costum d’invocar-lo precisament en aquell instant. El minut deu de la primera part. Perquè torni. Al meu costat una jove que va al camp des que la va parir la seva mare va començar el murmuri i jo vaig tenir l’estúpida ocurrència, aliè com estic als usos i costums de l’estadi, de preguntar-li què passava exactament amb aquesta jaculatòria, per què Messi precisament en aquell moment...

Vaig fer la pregunta com si estigués mirant de trobar-li, en aquestes circumstàncies, una explicació del que déu diu de les Escriptures que va manar fer, o això diuen, i de sobte ella em va mirar amb la cara que, en efecte, va haver de guardar quan els seus pares ja li van donar permís per anar al camp sola. La jaculatòria, com si li resessin a Messi, va durar aquells seixanta segons que, com diu l’‘If’ de Rudyard Kipling, et porten al cel. I, això va també de poesia, fos i no hi va haver res. 

En realitat, fos Messi fa estona ja, després d’enfadar-se amb la directiva i amb la vida que deixava a Barcelona, per fer-se miraculós en altres llars, a París concretament, però circula per Barcelona, és a dir, pel ‘cogollito’ en què es desenvolupa aquest acte de fe, que Messi està per tornar. I per això li canten lloances que és impossible que ell escolti, ja que en la seva estela fins a arribar al mateix cel en el qual interpreta el futbol del futbol està a altres coses.

Em va sorprendre aquella pregària, el de Rosario sent implorat com si la seva passió pogués baixar al camp a aturar, per exemple, la imperiosa necessitat que tenia Benzema de ser, aquesta vegada, millor que ell o que qualsevol que un se li posés per davant. Aquests quatre gols del francès van destrossar l’esperança barcelonista i van deixar en molt mal lloc aquesta funesta mania de creure que Messi, per seixanta segons, es faria present al camp per curar el president Joan Laporta de les seves recents, i molt dures, caigudes al túnel del temps, habitat ara per escàndols arbitrals que semblen dibuixats per Robert de Niro en una pel·lícula de la màfia. 

Aquells segons de res, és a dir, de pregària circumspectes als quals, naturalment, no atendria el Déu de Rosario, van seguir, sobre el camp, algunes de desiguals internades que aquest espectador va atendre com si la vida es jugués, per fi, a l’estadi mateix i no en aquestes altures en les quals habiten els transparents.

Però va arribar un altre murmuri català, del qual jo mateix m’havia oblidat, i no per perquè no fes soroll i fúria fa una mica més del 2017, quan Catalunya es va aixecar en armes (en ànimes) exigint-li a la nació que l’envolta, Espanya, que deixés de posar les seves brutes mans sobre el país que volen lliure. 

Allò, si recorden, ja no és gairebé cada, perquè tant Espanya, aquesta matriu, com la mateixa Catalunya que va protagonitzar aquella revolta, han optat per asseure’s a barrejar. Però aquella noia que era al meu costat veient el futbol com si una religió la inspirés, no només des del so de Messi sinó des d’on mana la santa església política de la localitat, es va dedicar a fer-me saber, sense voler, segurament, que en el minut disset del partit havia de produir-se una altra crida del més enllà pròxim.

El futbol, que encara semblava ser matèria de la trama d’un partit que a Xavi, i al Barça, se li havien escapat de les mans, va agafar una nova manera de produir-se, una altra vegada en forma de credo. El que la noia recordava, en baixa veu, bé que poc auxiliada per l’ànima que l’envoltés, era que fa anys, un 2017 que va ser aquí tro i serè, els catalans van reclamar la independència, aquesta continuava sense produir-se i ja era hora, en el partit, almenys, de regalar a l’oïda de tant estranger de l’antiga (no per vella) jaculatòria. Així que ella, davant el meu respecte, naturalment, va començar a cridar amb la veu petita d’aquests temps:

In de pen dèn cia… In de pen dèn cia… In de pen dèn cia

Notícies relacionades

Benzema rebenta el Barça i el deixa fora de la final de Copa

Un Barça de Champions però amb rotacions

No sé, aquesta vegada, a preguntar res que no fos adequat a aquestes circumstàncies en les quals ella, i altres que l’acompanyaven en el mateix ritual, haguessin de regalar-lo al temps passat, i potser al futur somiat, però el cert va ser que em vaig quedar escoltant com si sentís, per exemple, Lluís Llach, aquell cantant que va firmar el dret a la independència sobre una taula de molta roba perquè el seu president, que després es va exiliar i allà segueix, se n’anés amb el paper a Bèlgica, on viu en un xalet des del qual mai se l’ha escoltat parlar de futbol, ni de Messi ni d’una altra cosa que d’un fet que tothom coneix: que se’n va anar, i que un dia tornarà, com aquell soldat sense fortuna de la millor novel·la de Juan Marsé.

¿El resultat? Ja el saben. El Barça sortirà d’aquesta,segur, perquè és un gran equip, ho continuarà sent, pregàries o no pel mig, però aquesta vegada vaig tenir la impressió que es resava molt als voltants i, ai, es donava poc blat al camp. I així no es pot més (¿o va ser Cabrera Infante?), com deia James Joyce per acabar el millor llibre de la seva història.