Tristesa a Milà

Hi havia la sensació que aquest Barça d’ahir a la nit seria millor que el Barça que va ser, i el Barça no va guanyar el Barça de fa una setmana amb igual contrincant.

Va perdre amb afany però a la fi sense alegria; com els tigres de Guillermo Cabrera Infante, els seus futbolistes, els millors i els que no van arribar a aquesta altura, van deixar que se n’anés l’aire de la primera part i els de l’Inter, fills de la passió i els artefactes que fan de la força una martingala, els van posar contra les cordes.

Des que la derrota se li va aparèixer com a possibilitat tremenda, després d’una primera part que semblava de plom, Lamine i Pedri van tornar a la il·lusió dels tigres. La defensa i la davantera, per una estona llarga, van fer que l’Inter es deixés estimar per a la derrota.

I aquesta va estar picant a la porta del triomf amb unes ganes que s’assemblaven a les que han fet el Barça d’ara un dels millors equips d’Europa. Aquesta segona part, que ara és l’únic de l’alegria que queda dels tristos tigres de les últimes escaramusses, és per guardar-la a la guardiola dels que es conformen amb poc.

Tot el partit va ser pitjor que el conjunt del Barça d’aquesta època, però el cas és que l’Inter no va ser millor. Juga pitjor, però té darrere l’espurna dels guanyadors, i la posa en marxa cada vegada que pot.

No regala res, ni les seves punyeteries, així que va anar pujant a les barbes del contrari fins que aquest va sentir que ni Lamine el salvaria de l’última faceta de l’equip de Lamine: la tristesa de perdre també quan juguen millor.

Quan l’equip era l’amo del partit, i del campionat, crèiem que tot seria millor, més complet, una alegria que ens impulsava al viatge a Múnic.

Notícies relacionades

El Tour 2026 es decidirà a Alpe d’Huez

Esgarrapada de Verstappen a Austin inou cop als McLaren

Ara el Barça queda a l’espera de diumenge. El Barça d’ahir a la nit no va perdre el joc. Va perdre la sort. Vaig sentir, quan ja res es podia, que estava vivint un episodi de les gestes de la infància, quan perdien Kubala o Suárez (que va ser gran a l’Inter també), però ens n’anàvem dels partits com si forméssim part de l’èpica dels que queien en nom nostre.

Sempre ens quedarà la sensació que era viva la il·lusió de guanyar.