Força, Tenerife

Pedri va ser l’ànim més gran que va tenir el partit del Barça i ho va demostrar des que va sortir al camp. El Barça pateix, des d’antic, certa melancolia en els inicis dels campionats, i contra la melancolia els canaris com Pedri tenen un antídot: la ràbia.

Assetjat l’equip per aquest defecte que l’engarrota, suspès amb reiteració i traïdoria per un àrbitre que semblava limitar el seu ofici amb el menyspreu per l’equip blaugrana, el talismà de Tegueste es va fer capità del mig camp, va il·lustrar l’àrbitre amb algunes protestes raonades, fins i tot quan tornaven del vestidor, i es va guardar per quan hi hagués ocasió l’explicació de la seva insistència a portar el Barça a una victòria que semblava més difícil que mai.

Fins que, servint el seu equip i alhora el seu cor, es va endinsar a l’àrea, va recollir la pilota enmig d’una dificultat que només se supera en estat de gran necessitat, i va xutar amb la suavitat que anima el seu propi caràcter. I va salvar el Barça del fracàs.

Notícies relacionades

Lamine Yamal, 17 anys i partit 100 amb el Barça: «La por la vaig deixar al parc, a Mataró, fa temps»

"A 350 kms/h durant l’apagada"

Quan es va rescatar de l’emoció de ser el capità d’aquesta petita glòria, que és la d’encarrilar un partit, va aparèixer davant la càmera dient el que de debò havia d’estar bullint aquests dies al seu cor illenc. Així que va produir davant els espectadors la samarreta que tradueix en dues paraules el que hi ha dins de la part més noble, més íntima, i més pública, més sentida: Tenerife, l’incendi, el drama que es vesteix de vermell per les muntanyes i per les mitjanies de l’illa que el va veure néixer.

Força, Tenerife, deia Pedri a la seva samarreta. Va salvar el seu equip d’un desastre, d’una banda, però portava aquesta convicció en forma de pancarta de tela. Els que vam veure el partit com a blaugrana vam acabar de veure’l, més que mai, com a tenerifencs, liderats pel cor de Pedri i pel seu gol esforçat, com a marcat per un nen que veu incendiar-se el lloc del que ve. Com si estigués complint una missió ètica i portés un missatge que tenia com a destinatari una cosa més profunda que la grada: el dolor de la seva terra. Com que el seu llenguatge és el futbol, a ell va acudir. No va ser una pancarta, va ser un crit de dolor, una abraçada.