Les elits catalanes dubten que el Barça continuï sent «més que un club»

El Barça, que durant dècades no ha tingut necessitat de guanyar ni partits ni títols per sentir-se, per ser, un dels clubs de futbol més importants i admirats del món i, sobretot, representar un sentiment, una forma de ser, fer i estar dels catalans, es troba ara simplement agafat als resultats perquè és l’únic que allunya l’entitat de la pèrdua total de credibilitat.

EL PERIÓDICO ha parlat amb un grapat de catalans molt rellevants (tots ells han demanat ocultar el seu nom) que, des de fa un temps, malgrat el seu carinyo i, en diversos casos, vinculació al Barça «de tota la vida», senten que alguna cosa s’ha trencat, que el club ja no és el que era ni el que representava i que, davant el perill evident, real, per més que ho negui Joan Laporta, que acabi convertint-se en una societat anònima esportiva (SAD), reclamen una «operació salvament», tot i que cap d’ells sap com estructurar-la i, menys encara, qui pot liderar-la.

Així va començar tot

El «més que un club», patrimoni culer, català, de tots, va arrencar el gener de 1968 en el discurs de presa de possessió de Narcís de Carreras, que va utilitzar aquesta divisa «per definir la transcendència social que el FC Barcelona tenia a Catalunya» i fora de Catalunya, per descomptat. Agustí Montal va arrodonir el terme en la seva campanya de 1973 i posteriorment el gran Manolo Vázquez Montalbán va acabar redefinint-ho com «l’exèrcit desarmat de Catalunya».

És evident, per descomptat, que el Barça mai deixarà de ser més que un club, però no és menys cert, pel que expliquen els protagonistes d’aquest reportatge, que en l’actualitat l’opinió que té molta gent de l’entitat blaugrana s’allunya moltíssim, per la manera d’haver estat governada en les últimes dècades i tot el soroll que ha generat el «mal estil» de les juntes culers, del que durant anys ha representat l’entitat per a aquests catalans que, fossin on fossin, se sentien orgullosos de dir que eren del Barça.

«Tot el que estem descobrint que han fet les últimes directives i la delicadíssima situació en la qual es troba el nostre club», assenyala un llicenciat en informàtica, màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE Business School, soci 12.000 llarg i actualment director de mercats emergents d’una de les multinacionals farmacèutiques més importants del món. «Si alguna cosa ens ensenya i ens hauria d’alertar és que guanyar les eleccions no pot representar un xec en blanc perquè tu, president, facis el que et doni la gana», afegeix.

«Tothom, des dels polítics fins als amos de les grans empreses, ha de retre comptes a algú sempre, contínuament, i, no obstant, al Barça sempre s’ha menystingut el soci: no existeix control ni cap supervisió del que fa la junta. O, pitjor, han disfressat els controls amb assemblees i votacions telemàtiques que no gaudeixen de cap representació», insisteix aquest professional.

«El futbol, el Barça, ha adquirit una dimensió que no pot dirigir un advocat menor, la seva família i un grup d’amics. Estem parlant d’una empresa de gairebé 1.000 milions de pressupost i 450 empleats i la seva junta comença amb la desaparició del vicepresident econòmic (Jaume Giró), no l’esportiu, no, que no serveix per a res, ¡sinó l’econòmic!, i, mesos després, per la dimissió i silenci del seu CEO (Ferran Reverter). És evident que no es pot esperar res bo ni transparent d’una companyia així», afegeix aquest informàtic.

«Per la posició que ocupo a la meva empresa, em passo el dia viatjant per Espanya i pel món –continua explicant aquest professional del sector farmacèutic– i, sens dubte, em fa vergonya parlar el tema de la situació del Barça amb els meus interlocutors espanyols i últimament sempre es produeix el comentari: ‘què, del teu estimat Barça millor no en parlem, ¿oi?’ Però el més curiós és que a l’estranger, a Sud-amèrica, a Amèrica del Nord, a Àsia, als països àrabs... El Barça segueix sent Pep Guardiola, Leo Messi, el ‘dream team’ i futbol excels però, en aquestes xerrades, encara em fa més mal el tema perquè tots em diuen: ‘¿em pots explicar com és possible que, havent tingut i creat el millor entrenador i el millor futbolista del món, no continuïn al Barça?’ I per a això no tinc resposta perquè, en efecte, és incomprensible».

El president d’una de les institucions més representatives de Catalunya, un autèntic barco insígnia català, soci poc més de 4.000, està totalment d’acord amb la idea de la mala imatge que està oferint el club «com a símbol de Catalunya». «Fa la sensació que el Barça és de les poques institucions que escapa no només al control dels seus propietaris, sinó a les mínimes normes de gestió que tenen les empreses serioses. I, per posar-ne només un exemple, per mi el més greu, perquè demostra que tot es fa de qualsevol manera i sense el rigor necessari, és el paper del ‘compliance’, que en portem quatre en dos anys i és una figura vital en qualsevol companyia que ha de ser independent, professional, exigent i meticulós, un home o dona que no deixi passar ni una, i aquesta funció ara, al club, està en mans d’un amic i exsoci del president».

«A mi –insisteix aquest directiu– em produeix certa tristesa veure en el que s’ha convertit el Barça, i el pitjor és que ningú veu el final, o sí, i és encara pitjor, d’aquesta deriva. És evident que el més normal del món seria que el club comptés amb un equip de professionals que en portés la gestió. Un equip al qual el president i la junta concedissin la màxima responsabilitat, però tinc la sensació que si algú vol ser president del Barça i, no diguem-ne directiu, és per manar i fardar que són els millors i els que més en saben. I així ens va».

Tots els entrevistats tenen la impressió, i algun d’ells té informació de primera mà, que els fa pensar que Reverter, el CEO que semblava en condicions d’oferir aquestes garanties de rigor en la gestió, va desaparèixer sobtadament un dia al descobrir, després de crear el seu propi equip de treball, que, mentre ells es reunien al seu despatx per gestionar el club, Laporta, els seus directius i algun inseparable, com el ‘cunyadíssim’ Alejandro Echevarría, se citaven dos despatxos més enllà en una espècie de «govern paral·lel», «com si estiguessin jugant al Monopoly».

«És més que possible que aquesta sensació que tenim molts sobre que el Barça ha deixat de ser ‘més que un club’ sorgeixi també en altres institucions o representacions de la nostra estimada Catalunya, però a mi em dol, especialment, en el que s’ha convertit el Barça», explica un vell vicepresident, símbol per a molts i, sobretot, culer de cor, com pocs. «Aquesta divisa, aquest títol, no s’hereta, és un anhel, una cosa que t’has de guanyar cada dia, treballant bé i sent exemplar als despatxos i al camp. Presidents, directius, professionals, empleats i esportistes estan obligats a ser exemplars. Quan això no passa, t’allunyes d’aquest meravellós concepte. I deixes de parlar amb admiració del teu estimat club i a les generacions que venen darrere els és difícil recollir el testimoni i passes a tenir una relació molt més frívola amb la institució».

Aquest gran empresari, que va heretar la seva companyia del seu pare i del seu avi, considera que moltes de les coses que han passat i s’han descobert en els últims anys al Barça fan que molta gent s’hagi convertit únicament en aficionat, seguidor o ‘supporter’ del Barça. «Un club de futbol com el Barça té la funció de vertebrar la vida social de l’entitat a través de l’esport. Quan això es fa de manera poc exemplar des de la cúpula del club, se’n paguen les conseqüències, enormes a nivell d’imatge i representació. I ho diré més clar: quan tu passes de l’Unicef a Qatar simplement per diners, tens un problema molt greu. Perquè sembla que no has entès què significava lluir l’Unicef, ni tampoc quines conseqüències té abraçar els petrodòlars».

«En el món de la comunicació hi ha un munt de teories i axiomes que no només s’han de respectar, sinó que han de ser el sant i senya de tota gestió i, sobretot, un dels pilars de la comunicació d’aquesta companyia, o professional, o projecte, o idea o, en aquest cas, un club com el Barça. El principal, el fonamental, és ‘fes només allò que puguis explicar’», assenyala una de les 10 persones que més rellevància van tenir en un dels esdeveniments més exitosos que ha viscut Catalunya en tota la seva història: els Jocs Olímpics de 1992. «I és evident que, des de fa molt temps, estem descobrint que el Barça ha estat fent moltíssimes coses que després no ha pogut explicar».

Per aquest professional, ja jubilat i ara vinculat al món de la gastronomia «per entreteniment», «necessitem gent amb autoritat moral, amb solvència cívica, que faci un pas al capdavant i s’atreveixi a prendre el control de l’entitat o denunciar que estem en una situació preagònica, que no té res a veure amb guanyar la Lliga. La grandesa del Barça ha consistit sempre a ser immens sense necessitat de tenir una col·lecció d’‘orelludes’ o desenes de títols de Lliga.

«El que hauríem de fer, o intentar-ho, tot i que no sé com s’aconsegueix», assenyala un dels CEO més importants de Catalunya, ara ja com a supervisor de l’última gran companyia que ha dirigit i, per descomptat, amb una llarga trajectòria com a directiu del Barça i una credibilitat en el món culer a prova de bombes, «és trobar la fórmula, la idea, el projecte, el motiu perquè el soci es torni a sentir amo del club, del Barça, perquè ara té la sensació que el Barça és de Laporta, de la seva família i dels seus amics i aviat potser, de Goldman Sachs i/o J.P. Morgan».

«Al meu entendre –explica aquest executiu de màxima solvència–, hi ha tres motius pels quals algú es fa del Barça. Un, guanyar habitualment. Dos, disfrutar de l’espectacle perquè intueixes que el teu club tindrà sempre els millors futbolistes. Però el més important és el tercer: sentit de pertinença, compartir uns valors i, en aquest sentit, per exemple, penso en l’Athletic de Bilbao. Ara, tal i com funciona el futbol i havent entrat no ja rics, sinó Estats, en la gestió i injecció econòmica, no és fàcil mantenir vius els dos primers motius i, per tant, el sentit de pertinença hauria de ser la clau de per què estimem el Barça. Però els nyaps que estem veient ens allunyen cada vegada més del que voldríem que fos l’autèntica imatge del nostre club».

«Algun dia algú hauria d’explicar-nos la veritat de com s’ha estat gestionant aquest club les últimes dècades, tot i que els fets ens han demostrat que als socis els importa poc tot el que no estigui entre la piloteta», comenta un dels candidats més solvents i seriosos, derrotat en una de les últimes eleccions i líder professional al seu sector. «El dia que em vaig adonar que aquí no passaria mai res va ser quan, en la ‘due diligence’ d’octubre del 2010, es va descobrir que amb una Visa pertanyent a la seguretat del club s’havien pagat 300.000 euros en un prostíbul de Castelldefels. Si aquell dia el club no va prendre cap decisió pública, és que hi estava permès tot».

«Per descomptat que em sap greu viatjar, especialment per Espanya, i trobar-me diàriament amb gent que se sorprèn que una institució d’aquest nivell, a Catalunya, tingui una governança tan precària, familiar i dubtosa. I per descomptat que el Barça ha deixat de ser tema de conversa amb amics, companys i professionals del meu sector, entre altres raons perquè no tinc arguments per defensar com es fan les coses», insisteix aquest professional, vinculat al món de la creació. «Jo ja ho vaig intentar i, per tant, no penso tornar a intentar-ho. És més, ni tan sols m’atreviria a animar amics meus, que serien, en efecte, grans presidents i, sobretot, gestionarien l’entitat amb bons professionals i els millors especialistes de cada sector, però seria ficar-los en un parany. I ho saben. ¡I tant si ho saben!»

Un dels sociòlegs més importants de Catalunya, professor titular en una universitat, que veu la situació del Barça «amb cert distanciament», ja que no es considera «ni seguidor esbojarrat ni fanàtic», sí que reconeix que el mal reputacional, el mal a la imatge que abans representava el Barça i, sobretot, el mal que s’ha fet al sentit de pertinença que milions de catalans tenen o tenien respecte al «més que un club», és evident, «transparent i cristal·lí».

«Està clar que hauríem de contemplar dos nivells que potser ni es barregen ni es relacionen», explica aquest expert en el pensament. «Un seria l’aficionat del carrer, del camp, el més passional, el futboler, aquell que vol guanyar cada diumenge i, sobretot, disfrutar del futbol i dels millors futbolistes. A aquest no li parlis de gestió, dona-li victòries. A aquest seguidor, soci o abonat només li interessa guanyar i li són igual el fitxatge de Neymar, el ‘Barçagate’, Limak i el cas Negreira. I l’altre nivell és dels socis o aficionats a qui, per descomptat, també els agrada guanyar, però que volen que el seu club sigui exemplar o ho intenti, que estigui ben gestionat i, sobretot, que ofereixi una bona imatge. A aquests sí que els inquieta el què diran perquè potser pateixen a les seves pròpies carns la ironia i la burla diària quan es descobreix que el seu Barça ha fet una cosa malament, impròpia [d’un club com aquest]».

«Jo tinc la sensació que el Barça ha perdut la capacitat de poder gestionar-se a si mateix», continua exposant aquest sociòleg de reconegudíssim prestigi. «És evident que la judicialització de les presidències acaba tacant, i molt, la reputació de l’entitat i allunya els que, possiblement, s’atrevirien a fer un pas endavant per mirar de salvar el club de gestions molt dubtoses. I una cosa està clara en aquests moments: per a molta gent de prestigi a Catalunya, allò que els afegia valor com a català, ser del Barça, sentir-se representat pel ‘més que un club’, ara només resta».

«La Fundació La Caixa –explica un economista, banquer i professional molt vinculat al Barça durant anys– va repartir, l’any passat, la barbaritat de 515 milions d’euros. ¿Tu creus que els van donar a qui li va donar la gana al president? ¿Ho creus? ¡Ni parlar-ne! I no només perquè són gent honrada, no, sinó perquè tenen un consell assessor, format per grans professionals, que es dedica a controlar que tot es faci com s’ha de fer i que s’inverteixi en projectes amb cara i ulls. És un consell de notables que vigila tota la gestió».

Aquest banquer, ja jubilat però temorós, com pocs, perquè coneix la manera d’actuar de poderosos com Goldman Sachs i J.P.Morgan, tem que el Barça vagi directe cap a la societat anònima esportiva, tot i que Laporta ho negui cada dia. «Negar-ho no significa que no passi. Els números dels quals estan parlant i la manera d’aconseguir-los, especialment amb un interès que serà elevadíssim, fa materialment impossible, atesos els ingressos que tenim i, sobretot, el fet que amb prou feines s’han reduït les despeses de gestió, poder tornar el que ens prestin entitats que no tindran cap misericòrdia si veuen la possibilitat de quedar-se amb el club».

«Estic molt d’acord amb la idea que el gran problema és que el president que surt elegit, els seus amics, els que l’han avalat, creuen que els socis li hem donat un xec en blanc per fer el que vulguin, començant per destruir, potser, les coses bones de l’anterior junta, que és el gest més típic del nostre Barça», comenta aquest empresari del sector de material elèctric, soci de tota la vida, és a dir, soci des de fa més de 60 anys, que ha estat vinculat sempre a candidatures de l’elit catalana «que mai s’han cristal·litzat, però hi ha hagut un munt d’intents».

Família i amics

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

«La gent que hi ha ara al club ha sigut capaç de canviar fins i tot la Bíblia barcelonista per poder posar els seus familiars a l’entitat i fer el que vulguin sense donar explicacions o trobant una via, aquesta simulació d’assemblees telemàtiques, per comptar amb el sí del soci», continua explicant aquest empresari català. «Tota la gestió (i no em refereixo, no, tot i que també, a la contractació de la constructora turca Limak) té un punt de trilerisme i, en aquest sentit, em temo que els auditors o ‘due diligence’ d’aquí dos o tres anys ens descobreixin coses per les quals tornarem a posar-nos les mans al cap, tot i que, com a socis, ens ho mereixem».

Per a l’home que més sap de llums a Catalunya, «només has d’anar a l’estadi per adonar-te de fins a quin punt s’ha desnaturalitzat la vida del nostre club. Un camp ple de japonesos, estrangers, socis que han cedit el carnet i la impossibilitat d’expressar-te amb naturalitat, perquè a la mínima que xiules un dels nostres, ¡perquè s’ho mereix, carai!, t’assenyalen com l’enemic i l’Espai d’Animació et silencia per complet. Jo hi vaig perquè m’encanta el futbol, perquè continuo pensant que el Barça és un sentiment, però em nego a defensar-lo ara amb tot el que en sabem».