REMUNTADA HISTÒRICA

Pizzi, 25 anys després del mític Barça-Atlètic: «La gent semblava drogada»

El davanter argentí recorda el gol que Puyal va immortalitzar amb el crit de ‘sos macanudo’

pizzi-2

Jesús Gil va amenaçar de no presentar-se al Camp Nou, enfadat amb el Comitè de Competició. «Si no venen, moltes gràcies», va dir Bobby Robson en la vigília de la tornada dels quarts de final de la Copa del curs 96-97, després del 2-2 de l’anada. «Mil peles, un milió de peles, més no, que no tinc gaire: m’aposto un milió que venen», va dir José Mourinho, assistent de Robson. I el dia 12 de març del 1997 l’equip de Radomir Antic, efectivament, va saltar al verd del Camp Nou. I en el minut 31 ja guanyava per 0-3, amb unhat-trick de Milinko Pantic. «En la primera part va sortir tot perfecte. Contra el Barça vaig fer uns partits espectaculars, els millors», reconeix Pantic. Un curs abans, el del doblet atlètic, havia decidit la final de la Copa davant el Barça amb un cop de cap en la pròrroga. En el 93-94 va veure la final d’Atenes en directe: «M’agradava moltíssim la filosofia i la idea del Barça, sobretot per culpa de Johan Cruyff, un mestre. Encara guardo l’entrada. El Milan ens va donar una patacada important, una bona pallissa».

Quan Pantic va fer el 0-3, Robson va enviar a escalfar Juan Antonio Pizzi i Hristo Stóitxkov. «Ens dèiem ‘¿què farem?’ ‘No sé si tindrem el temps i la capacitat de revertir això’, pensava», admet l’argentí, autor d’un doblet en l’anada i pitxitxi de la lliga 95-96. Tots dos van saltar a la gespa el 40’, en substitució de ‘Gica’ Popescu i Laurent Blanc. El Camp Nou va acomiadar el seu equip amb crits de Núñez, dimissió. També es va corejar el nom de Carles Busquets, com a càstig a Vítor Baía.

La conjura

De l’entretemps, Pizzi recorda que «ens vam mirar i vam dir ‘aquí o ens salvem tots o no se salva ningú. Passi el que passi estarem junts, units’». Robson els va dir als seus pupils, segons va dir després, «que teníem 45 minuts, que havien de pensar en la samarreta i guanyar per 4-0 en la segona part». L’equip va tornar al verd amb Baía; Couto, Abelardo, Sergi; Guardiola; Figo, De la Peña, Luis Enrique; Ronaldo, Pizzi i Stoichkov. En el descans Stoichkov li va dir a Ronaldo «si ets el millor del món ara has de demostrar-ho», i el ‘9’ va escurçar distàncies amb dos gols, en el 47’ i el 50’. «Ronaldo era una bèstia. El millor jugador que he vist en viu. Era impossible parar-lo, una barbaritat, un Ben Johnson dotat tècnicament», assenteix Pantic. «Ens va entrar la por, no vam saber protegir el resultat», lamenta el serbi.

En el 51’ va arrodonir la seva actuació i va gelar Barcelona amb el seu quart gol, però el destí estava escrit. Pizzi rememora: «Notàvem una eufòria en la gent, embogida, que ens empenyia. Ens miràvem estranyats per l’ambient, meravellós, fora del normal. L’atmosfera, la cridòria i la bullícia de la gent ens va potenciar i va impulsar i ens va donar confiança. I va fer veure l’Atlètic que podia passar el que finalment va passar. Va ser l’inici de la remuntada». Figo va marcar el 3-4 en el 67’ i Ronaldo, el 4-4 en el 72’. «El cinquè caurà per inèrcia», vam dir. I així va ser», afegeix Pizzi. Louis van Gaal, tècnic de l’Ajax, rival de l’Atlètic en aquesta Champions, mirava el partit des de la cinquena fila, prenent nota en una petita llibreta. Es va aixecar diverses vegades. Igual que Joan Gaspart, vicepresident blaugrana: consumit pels nervis va deixar el seu seient a la llotja amb el 4-4.

Gaspart s’ho va perdre

«L’últim gol no el vaig veure», diu. «Era normal en mi. M’asseia en un seient que donava al passadís per poder sortir ràpidament de la llotja. Quan el Barça té el caramel a la boca, i sé que només falta una miqueta perquè l’alegria sigui completa, entra en joc la taquicàrdia. I prefereixo no veure-ho», afegeix. «A la llotja ja tenia la meva habitació , però com que era paret amb paret amb el camp se sentien els crits. Al lavabo és l’únic lloc en el qual no s’escolta res: és qüestió d’anar tirant la cadena cada vegada que s’acaba d’omplir el dipòsit. Quan va marcar Pizzi no sé si era a l’habitació o al lavabo», revela Gaspart. La premsa de l’època assegura que va ser al lavabo.

Pizzi s’emociona al reviure el seu gol, en el 83’. «Va ser una jugada per la banda dreta. La pilota acaba en Pep. De primeres tira un centre al punt de penal i Abelardo fica una rematada de cap formidable. L’arquer treu la pilota i el rebot em ve a mi. Sense temps per parar-la trepitjo i la pilota entra, ben enganxadeta al pal». «Vaig xutar amb l’ànima, amb el cor. La celebració va ser inoblidable. Mirava a la grada i era terrible: la gent desbordada. Semblava drogada», relata.

Joaquim Maria Puyal cridava «Pizzi, sos macanudo». «No recordo res a partir d’allà, cap jugada, res: el fervor que hi havia en la gent ens va privar de disfrutar la resta del partit», prossegueix. Ni tan sols recorda si la seva dona i els seus fills. Encara guarda la samarreta a casa seva. «Han passat ja 25 anys i el record encara continua molt present en els seguidors i en els que vam tenir la sort de ser allà. Aquella nit va quedar a la retina. En la història del club. La recordo amb molta emoció i alegria, com un privilegiat», conclou, protagonista d’una nit màgica.

La incredulitat de Gil

Gaspart no va sortir del lavabo fins que va acabar el partit. «Haurien pogut empatar», diu, sempre pessimista. «Quan em van dir que estàvem classificats vaig tornar corrent a la llotja. Jesús Gil, amic, en el descans em deia ‘no t’enfadis, Juan,’ i al final em repetia ‘no m’ho puc creure’. Els mateixos socis que en el descans m’insultaven pujaven dient-me que érem els millors, un club únic. M’abraçaven, ens elogiaven. Eren les mateixes persones. Alguns eren amics meus. Podria donar noms. I me’ls mirava pensant ‘això és el futbol, això és el Barça’. Els culers som així», assenteix. «Aquell dia em va costar molt dormir, per descomptat. L’eufòria de quan veus una cosa perduda en la vida i de sobte, en un minut, el desastre es transforma en èxit és meravellosa, i les llàgrimes d’alegria afloren ràpid», rememora.

El plor de Núñez

Notícies relacionades

Després del partit va baixar als vestidors juntament amb Josep Lluís Núñez. Núñez va plorar abans d’arribar a l’ascensor. «Serem campions», cridava Ronaldo, i ho serien després de guanyar el Betis a la final. Iván de la Peña, batejat com a petit Buda, va trucar als seus pares: «Els vaig dir que mai he viscut una cosa semblant. No vaig trobar paraules. Porto una alegria al cos que no m’hi cap». Emmanuel Amunike repetia «Five four!». Robson,«It’s incredible!». La Gazzetta dello Sport va titular Incredibile Barça i L’Équipe, Incroyable Barça. «El futbol és així. És romànic. Cada partit és una història diferent. No és com una corrida de toros, que sempre acaba amb la mort del toro», va dir Robson en la roda de premsa. Figo repetia «això és el Barça», mentre David Torras tancava la crònica de EL PERIÓDICO: «Potser va ser un miracle. Potser va ser un somni. Potser l’Atlètic mai va arribar a guanyar per 0-3. Potser el 5-4 és fruit de la imaginació. La remuntada va estar er molt a prop de la irrealitat i lluny de la lògica, però va passar».

«Marques quatre gols al Camp Nou i perds. Té collons»

Milinko Pantic

Va passar, i va ser el punt culminant d’una rivalitat única en els 90, amb 143 gols en 35 partits (4,1 per partit). I ho van veure per televisió 9.143.000 espectadors, un 51,3% de quota de pantalla. A Catalunya, un 57% en el primer acte i un 70,6% en el segon, més de dos milions d’espectadors, malgrat que TV3 va oferir el partit sense locució per una vaga. A València, Portugal i Turquia el partit es va repetir el dia després. «Va ser una bogeria», va dir Van Gaal. «Va ser un partit bonic. El dolent va ser el resultat», assegura Pantic. «Vaig acabar fotut. ‘Ostres, tu, marques quatre gols al Camp Nou i perds. Té collons’. Va ser dur. Recordo parlar d’aquella nit amb Ronaldo per telèfon i dir-li, de broma, ‘cabró, m’has tret la nit, m’heu robat la nit’», explica. I riu. Dos dies després va néixer l’Andrea: «La meva dona ho va compensar tot».