Dembélé dona un valuós triomf (0-1)

Dembélé va evitar el desastre. I el VAR, just com va ser en l’anul·lació del gol de Keko Gontán ja en el temps afegit, va esquivar el ridícul del campió, que ni va comparèixer a Valladolid. És cert que el camp era lamentablement vergonyós –resulta indigne que la Lliga es jugui en una herba que no tenia ni arrels ni estabilitat–, però també és evident que el Barça no va jugar gens bé. Un partit per oblidar i, alhora, per aprendre perquè el conjunt de Valverde va acabar com un equip petit defensant el botí que li havia donat l’agosarat Dembélé.

El partit no es jugava amb la pilota. El partit, en realitat, es jugava mirant més aquella imprudent gespa, plantada fa tot just quatre dies, que va transformar el Nuevo José Zorrilla (de nou té poc perquè va ser inaugurat en el Mundial de 1982) en un territori ple de trampes. Cada passada era una invitació a què aparegués algun conill, camuflat alscaus que naixien de la prada val·lisoletana. Una passada, un gest tècnic d’un futbolista i un perillós forat que convertia el futbol en una cosa gairebé impossible de desxifrar.

Per començar, Valverde va sortir amb el seu onze de gala, alineant el seu trident de davanters (Messi per la dreta, Suárez pel centre i Dembélé explorant la banda esquerra), escortat per Rakitic, que tornava a la seva posició d’interior dret equilibrista com si fos el primer any de Luis Enrique, Busquets, el far, i Coutinho, un interior d’anada i tornada. Va tardar més de 20 minuts el campió a prendre-li les mesures al camp. O això creia.

El Barça controla el partit, no la gespa

De fet va ser el Valladolid qui va espantar primer amb aquell enverinat xut d’Ünai des de fora de l’àrea repel·lit amb autoritat per les mans de Ter Stegen. El Barça dominava el partit, però no la gespa. Tenia el control, però era irreal perquè en dos córners a favor va acabar amb tan mal balanç defensiu que el conjunt blanc-i-violeta va acostar-se amb perill a l’àrea blaugrana. Però sempre apareixien les veloces i valuoses correccions de Jordi Alba. Un tipus que corre igual de ràpid per connectar amb Messi en atac com per recollir les escombraries quan el centre del camp del Barça semblava transparent.

Més que mirar la pilota estaven pendents els integrants de l’onze de gala de Valverde (els quatre nous fitxatges portaven el xandall de suplent) de mirar l’herba que s’esqueixava a la més mínima trepitjada. Dembélé, en canvi, estava actiu, elèctric i, sobretot, intel·ligent, percudint, una vegada i una altra, per la banda esquerra.

Poques notícies de Messi. Menys encara de Suárez. ¿I Coutinho? Indesxifrable com a interior. No té pes en el joc col·lectiu (porta massa la pilota), però fa mal quan ajusta el xut des de fora de l’àrea. En dos minuts, dues ocasions (Suárez i Coutinho) i dues grans parades de Masip per sostenir un Valladolid al qual se li feia ja massa gran el camp de tan arraconat que el tenia el Barça.

Dembélé, obedient i golejador

Aquest 4-3-3, nova senya d’identitat de Valverde en el seu segon curs, no transmetia fiabilitat perquè la velocitat de la pilota era tan lenta que afavoria encara més l’ordre defensiu del Valladolid de Sergio, que va acusar el cansament en la segona meitat. Va ser llavors quan Valverde va cridar Messi i li va donar una ordre. No, no era per a ell. Leo va exercir simplement de missatger. “Tu, vine a la banda dreta”. I Dembélé, noi obedient, va venir a la banda. Va acatar l’ordre del tècnic, va acceptar la suggerència de Messi. A penes 20 segons més tard festejava el 0-1 blaugrana després d’una providencial aparició de Sergi Roberto, disfressat d’extrem dret, a la casa de Masip.

El Valladolid no es va assabentar del missatge del ‘Txingurri’. Quan se’n va adonar, ja perdia. Tot i així, i després que Valverde exhibís la seva vena més conservadora (va treure Dembélé quan qui feia més mèrits per a la substitució era Suárez i va posar Arturo Vidal), es va connectar al partit. Va tenir més perill que mai com aquella ocasió malgastada per Keko Gontán als mateixos nassos de Ter Stegen.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Va acabar fos el Barça, amb uns incomprensibles canvis de Valverde, sense energia a les cames, perdent temps per oblidar un desastrós partit.

Així ho ha explicat en directe Xavi Chica.