Els malsons de Stamford Bridge

Els duels del Barça amb el Chelsea no tenen el pedigrí d’altres enfrontaments amb el Liverpool o el Manchester United, però impliquen el mateix grau d’emoció i d’equilibri en el seu desenllaç, i superen a aquells amb una dosi superior de polèmica, gràcies a l’encomiable injecció que va aportar al seu dia José Mourinho. Farà deu anys que el tècnic va marxar de Stamford Bridge, i les brases del ressentiment s’han anat apagant. Però l’estadi del Chelsea, pintat i remodelat gràcies als milions de Roman Abramóvitx, segueix sent aquella ratera sorollosa d’on resulta molt difícil sortir content. Ni tan sols airós. 

De fet, el Barça només ha guanyat una vegada en les seves set visites i ha esgarrapat un empat en una altra. En el còmput global de les eliminatòries, prenent com a tal l’enfrontament de la lligueta a la Champions 2006-07, el quadro blaugrana venç per la mínima (4-3).

Dos autogols en l’estrena

El patiment que ha representat històricament jugar un partit al Regne Unit el va comprovar el Barça ja el primer dia que va visitar el llavors decrèpit Stamford Bridge el 1966. Era la semifinal de la Copa de Fires i l’equip de Roque Olsen defensava un 2-0 de l’anada del Camp Nou. Va sucumbir pel mateix resultat. Va jugar amb un menys des del minut 38 per expulsió d’Eladio i en vuit minuts Gallego i Reina es van fer dos autogols.

El desempat es va tornar a disputar al Camp Nou dues setmanes més tard i els blaugranes es van imposar per 5-0, amb dos doblets de Fusté i Rifé i un gol de Zaballa. Al Chelsea jugava Allan Harris, que 20 anys després seria segon entrenador del Barça com a ajudant de Terry Venables. El quadro barcelonista va ser campió d’aquella Copa de Fires al superar el Saragossa.

La següent visita al Chelsea, tot i que es va produir 24 anys després, va seguir pels mateixos camins: un 3-1 advers. Una altra generació, un altre equip, es veia arrossegada pel joc directe dels anglesos i per la influència que exerceix la grada amplificant el significat que pugui tenir un falta, un córner o un simple fora de banda.

Una remuntada preparada

En vuit minuts,  igual que el 1966, es va desencadenar un vendaval i el Chelsea va fer tres gols: un de Zola i dos de Flo. El de Figo va encendre la flama de l’esperança per a la tornada. Una remuntada a la qual el club es va entregar amb mil i un preparatius. Era la tercera temporada de Louis van Gaal, a qui Josep Lluís Núñez l’hi havia donat tot: fitxatges (Rivaldo, vuit holandesos...), acomiadaments (Amor, Ferrer, que era al Chelsea, Pizzi...) i plens poders en la política esportiva. Havia sigut bicampió de Lliga, i els fracassos anteriors a la Champions –eliminat dues vegades en la lligueta– obligaven a fer un sobreesforç a Europa.

Un Camp Nou hiperventilat (es van repartir pilotes i rotllos de paper, hi va haver mosaic, es van instal·lar altaveus per multiplicar el so de l’ambient) va socórrer l’equip en les seves flaqueses. Rivaldo i Figo van anotar el 2-0 que classificava el Barça, però Flo, a mitja hora del final, obligava els blaugranes a fer-ne un altre per accedir a la pròrroga. El va firmar Dani, després d’un remat al pal de Kluivert i un penal fallat per Rivaldo, que a la pròrroga en va transformar un altre. Kluivert va establir l’orgiàstic 5-1. Dues setmanes després, el València eliminava el Barça de la semifinal (4-1 a Mestalla, 2-1 al Camp Nou) per frustrar una final amb el Madrid a París.

Amb ‘Mou’ va començar tot

L’emoció i la tensió dels duels es va tornar en crispació i conflictivitat amb la intervenció de José Mourinho, exajudant de Van Gaal al Barça, quan va assumir la banqueta del Chelsea després d’iniciar una brillant carrera a Portugal. Va coronar campió el Porto de la Champions i Abramóvitx li va entregar el talonari. La cordialitat va desaparèixer ja en la primera visita al Camp Nou a la Champions 2004-05. Mourinho no va comparèixer a la roda de premsa com a protesta per l’expulsió de Drogba i les seves sospites de connivència entre el Barça i l’àrbitre Anders Frisk al veure la conversa que mantenia amb Rijkaard en el descans. El Barça, és clar, havia vençut per 2-1 amb la recordada aportació de Maxi López i el seu únic gol. Era el segon partit que jugava. Havia sigut un reforç d’hivern, juntament amb Demetrio Albertini, en una plantilla que havia patit quatre trencaments de lligaments encreuats (Motta, Gabri, Edmílson i Larsson).

Mou va acusar el jutge suec d’haver ajudat tendenciosament els blaugranes. Frisk va anunciar la seva retirada per les amenaces de mort que va rebre. A la tornada, Pierluigi Collina, es va menjar el 4-2 del Chelsea per falta sobre Valdés que va suposar l’eliminació. Perquè es complís una de les tradicions, el Barça va encaixar tres gols (Gudjohnsen, Lampard i Duff) en 19 minuts.

Tres anys seguits

Recent com estava l’experiència, el Barça es va corregir un any després. Tres temporades consecutives van visitar els blaugranes amb Rijkaard la casa de l’enemic. No havien desaparegut, ni de bon tros les tibantors, però el Barça, almenys va saber com jugar. I va guanyar per primera i última vegada. Un autogol de Terry va donar avantatge als blaugranes, un altre de Motta el va equilibrar i Etoo va sentenciar. La tornada del Camp Nou es va saldar amb empat. El gol de Lampard va arribar en el temps afegit.

El cinquè aparellament era de lligueta a la Champions i, per tant, el desenllaç transcendia menys. Victòria anglesa en l’anada (1-0) i empat en la tornada (2-2), també amb un altre gol en l’afegit de Drogba per frustrar els barcelonistes i obligant-los a lluitar pel segon lloc del grup en l’última jornada davant el Werder Bremen. El Barça va ser eliminat a vuitens pel Liverpool, que a la semifinal es va carregar el Chelsea.

L’‘era Guardiola’

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Després d’un any de descans, desapareguts Mourinho i Rijkaard, van tornar les bones formes amb Guus Hiddink i Pep Guardiola. L’històric equilibri de forces no es va alterar. Va ser tan literal en aquella semifinal 2008-09 que tots dos partits van acabar en empat. A zero a Barcelona, a un a Londres, amb el cèlebre iniestazo, tan recordable com que es va produir immediatament després del 2-6 del Bernabéu i abans que es consumés el títol de Lliga i el de Copa davant l’Athletic.

No hi va haver miracle tres anys després, sinó una desgràcia monumental. El Chelsea-Barça de l’anada (1-0) va acabar amb 5-24 en xuts a porteria, 0-2 en pals (Alexis, Pedro),  27%-73% en possessió i 194-782 en passades completades; el de la tornada (2-2), amb dos remats al pal (Messi), un penal fallat (Messi) i 53 minuts jugant amb superioritat numèrica per la tonta expulsió de Terry. Aquella negra nit va acabar amb l’era Guardiola. Ara comença la història de Valverde amb el Chelsea.