Messi tenia el mono

Messi tornava afamat després d’haver-se perdut dos partits per sanció (el d’Argentina i el del Barça en Granada), i venia el Sevilla, l’equip al qual ha marcat més gols. L’equació perfecta. En mitja hora, l’astre ja havia anotat un doblet i Luis Suárez havia  dibuixat una xilena espectacular després d’una galopada de Leo. El gran xut que va estavellar al travesser al minut tres ni puntua.

    Com l’addicte que va a rebre la dosi, amb presses i ansiós, Messi es va desempallegar aviat de la síndrome d’abstinència. Potser ja va ser durant l’escalfament que va començar a sentir-se levitar per tornar a trepitjar la gespa, competir una altra vegada. Jugar, en definitiva. I quan juga, no hi ha millor opció que seure a mirar i disfrutar. A resar si es tracta del rival. Particularment sacsejat en el cas del quadro andalús, que ja ha encaixat 29 gols en les 30 vegades que s’ha enfrontat al Barça de Messi.

    El Sevilla s’ha aturat i el Barça segueix corrent cap a la Lliga, la Champions i no tant la Copa, assegurada la final, així que no es podia esperar cap més desenllaç al Camp Nou, encara que no amb tanta contundència. Els blaugranes van destrossar el seu rival, com si volguessin carregar-se Jorge Sampaoli de la llista de pretendents al lloc de Luis Enrique, tan relaxat com l’equip des que va anunciar la seva marxa. Sampaoli es movia en la banda dreta, convulsionant-se per la frescor blaugrana davant l’atonia dels seus nois, avassallats en l’inici. No li ha guanyat ni un dels quatre partits (dos de Lliga i dos de Supercopa) al Barça.

LA NECESSITAT DE CÓRRER

L’ambient s’ha distès a Sant Joan Despí –a vegades massa, com la Corunya, l’única derrota enmig de nou victòries– i el grup juga destensat i despreocupat com poques vegades, sense perdre en absolut el rigor que exigeix jugar amb el 3-4-3, en què Sergi Roberto, el més jove carrega amb el peatge de ser qui més metres corre. Amunt i avall, de lateral i d’extrem. L’àrea de Ter Stegen no la va trepitjar fins al segon temps. El Barça va jugar amb tres defenses una altra vegada i no va necessitar més. El quart va aparèixer amb l’entrada de Digne. 

    Messi és qui corre menys, però ja se sap que no necessita l’esforç físic per estar per damunt dels altres. Només li cal armar la cama. No obstant, pletòric com se sentia per olorar l’herba (amb perdó), es va marcar un esprint per la banda dreta que va fructificar amb l’1-0. A partir de llavors, es va sentir acreditat per preparar-se una dosi rere l’altra, xutant-se totes les boles que li venien. Ell les repartia, però sempre li tornaven.

TARGETES INTERESSADES

L’elèctrica mitja hora inicial del Barça, en la línia dels millors temps, va liquidar el Sevilla i va anul·lar l’interès. No així l’espectacle, concentrats com estaven Messi i l’equip davant un rival que de tant en tant els les fa passar de tots colors. Els sevillans van semblar passats de voltes després de l’eufòria dels primers temps amb Sampaoli. Es va veure més agressivitat al bàndol local, encara que la demostració de força amagava una raó interessada: Piqué i Rakitic van veure dues targetes que complien cicle i els eximeix de jugar dissabte a Màlaga. Aleñà va seguir l’exemple dels grans i en va veure una en la seva primera intervenció, producte de la seva fogositat.

INIESTA, L’ALTRE ADDICTE

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

Messi no era l’únic que reapareixia. També tornaven Piqué, Umtiti i, sobretot, Iniesta, un altre addicte al futbol que no va dissimular la seva felicitat. Al seu ritme, de poc trot i molt d’art. Castigat per Luis Enrique a sortir poc de casa perquè no es trenqui, va jugar com un nen al pati. El seu amic Messi li va donar una passada d’or perquè se sumés a la festa golejadora, que aleshores ja estava aturada. El Sevilla va treure el caparró del vestidor, però ja no plovia tant

–ni gols ni aigua– i es va estirar en el camp amb l’anuència dels barcelonistes, que van començar a pensar en els futurs saraus.