Leo, el centrecampista

1. MESSI IMPOSA LA SEVA JERARQUIA TÀCTICA

Fins a sis jugadors del Sevilla eren dins de l’àrea petita andalusa, incloent-hi Sergio Rico, el seu porter. ¡Fins a sis! Però de res li va servir quan la pilota, després d’un contraatac d’un Barça desfermat, va acabar als peus de Messi, el centrecampista. El futbolista que corona el rombe del 3-4-3 al qual va recórrer Luis Enrique per reanimar el depressiu equip que va venir de París. Leo, instal·lat en aquest nou rol tàctic, va governar el partit amb una autoritat increïble, entenent el registre que necessitava en cada moment per doblegar un poruc Sevilla.

En el primer gol, sense anar més lluny, Messi va arrencar per la banda dreta, com si el Barça jugués el tradicional 4-3-3. Però la seva funció no era aquesta. Més enllà del regat, no hi havia manera de treure-li la pilota, el que estava fent el 10 era atraure defenses del Sevilla, fins a tres el perseguien sense èxit, perquè Suárez transformés un rebot en una obra d’art. Leo era llavors extrem. Després, en el 2-0, va exercir de caçagols capturant una pilota sola d’un córner. El centrecampista Leo es va disfressar de golejador. 

2. SERGI ROBERTO, EXTREM I LATERAL

Per Luis Enrique, ha sigut un verdader tresor. Quan no tenia lateral, el posava allà sense que Sergi Roberto se sentís impressionat per la dimensió de l’absència que havia de cobrir: la del fantàstic Dani Alves. Però el tresor no és només aquell gol que va marcar al París SG, amb què es va instal·lar, de forma definitiva, en la memòria culer per sempre. El tresor és que Sergi Roberto, als inicis interior, ara ja no se sap de què juga realment, va encaixar ahir al vespre com un guant en el 3-4-3. Quan atacava el Barça, era un extrem disciplinat, eixamplant al límit el camp, donant amplitud i estirant, sobretot, la defensa del Sevilla.

No només era un focus d’inquietud la seva posició ofensiva en estàtic, sinó que després va interpretar adequadament les passades interiors d’Iniesta. El capità llançava des de la banda esquerra cap a la dreta perquè Sergi Roberto envaís amb astúcia l’àrea del Sevilla. Però no es va acabar aquí la seva impecable lectura del partit. Va exercir de lateral dret en el 4-4-2 del Barça sense pilota ('Ney' d’interior esquerre) en un generós desplegament físic.  

3. INTERIORS QUE PRESSIONEN

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El 3-4-3 és un sistema atrevit i arriscat i, a la vegada, autèntic, perquè ningú es pot amagar al camp. En molts moments del partit, i amb aquest dibuix, els jugadors del Barça s’enfronten a situacions individuals on un simple error, per llunyana que estigui la pilota de la porteria de Ter Stegen, pot ser una verdadera condemna. No hi ha lloc per als impostors ni els populistes. Un dels canvis, a més a més de la línia de tres centrals, és que els interiors (davant el Sevilla van ser Rakitic i Iniesta) exerceixen en determinats moments la primera línia de pressió.

Era, per exemple, Iniesta qui estava més avançat acostant-se fins a l’àrea de Sergio Rico. El capità pressionava; Rakitic pressionava, més influent que mai en el joc blaugrana. I no només com a punt d’equilibri a la banda dreta, com feia el croat en els temps de la societat entre Messi i Alves a la banda dreta, sinó com a interior amb arribada. Arribada i profunditat d’interiors que aixafen el rival amb la pilota. I amb Busquets, al darrere.