El Barça ja no fa fora els entrenadors; ells se'n van

No hi va haver cadires volant pel vestidor del Camp Nou com el 1996 quan Joan Gaspart, aleshores vicepresident del Barça, va baixar a comunicar-li a Johan Cruyff que estava acomiadat. Un dia abans de jugar contra el Celta. Ni tampoc ningú va reclamar "caritat humana", com va fer Gaspart, aleshores president, quan Van Gaal, en la segona època com a inquí de la banqueta blaugrana (2003), arribava a l'aeroport del Prat sabent que no tenia gens de futur. Ara, tot és més civilitzat. Són ells, els mateixos entrenadors, els que posen data caducitat al seu pas pel Camp Nou.

No és gens casual, per exemple, que els dos tècnics amb més èxits en menys temps en la història del Barça (Guardiola en va sumar 14; Luis Enrique en suma, de moment, 8) hagin coincidit a escollir la mateixa ruta de sortida. L'èxit esgota. I esgota més del que es pot imaginar la gestió d'un complex vestidor, ple d'estrelles.

Al Pep li va sobrar, i això sempre ho deia ell, el quart i últim any en què de tant renovar el seu discurs per estimular la plantilla es va quedar sense respostes. A 'Lucho', tres quarts del mateix. Gairebé li sobra el tercer i últim any de contracte, convençuts tots dos que el missatge va perdent força entre els jugadors a mesura que passen els mesos. No cal, per tant, que ningú els obri la porta. Ells són els primers a assumir que no poden seguir ni una temporada més.

Tant és que tinguis molt d'èxit (sextet de Guardiola i triplet de Luis Enrique) o gens. Tata Martino, un segon abans que el fessin fora (maig del 2014), va assumir, amb tota la noblesa del món, que el seu pas pel Camp Nou havia sigut "un fracàs total". A  Rijkaard, per exemple, li van sobrar dos anys després que Ronaldinho activés el cercle virtuós que va tenir la coronació amb la conquista de la segona Champions a París (2006).

INÈRCIA D'AUTOCOMPLAENÇA

De tan graït que estava el club amb aquesta reconstrucció miraculosa d'un equip que venia de no guanyar res en un lustre (del 1999 al 2004), va aguantar Frank. El va aguantar Laporta, malgrat tot. "S'han deixat arrossegar per la inèrcia de l'autocomplaença", va dir en el seu moment el president.

Una inèrcia que va trencar Guardiola (2008) prenent mesures tan traumàtiques com prescindir de Ronaldinho, Deco i Etoo, encara que, finalment, el camerunès es va quedar una temporada més. Tots dos (Rijkaard i Guardiola) han sigut els entrenadors que més temps han estat a la banqueta. Gairebé una dècada: cinc anys hi va estar l'holandès, ara a l'atur, i quatre el català, ara dirigint el Manchester City després d'esgotar un cicle de tres anys al Bayern Munic.

SENSE MIRAR A CASA

Aquesta etapa d'estabilitat s'ha trencat radicalment els cinc últims anys en què el Barça, i per diferents raons, ha tingut tres entrenadors. El club va provar la fórmula del guardiolisme sense Guardiola però la tràgica malaltia de Tito Vilanova va frustrar aquesta via. I ara, quan s'està buscant al quart entrenador des del 2012, ningú mira el jaciment de La Masia, del qual van sortir Guardiola i Luis Enrique, tots dos havien passat abans pel filial, i Tito.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

Com ja va passar en el seu  moment quan Rosell va imposar la nominació de Tata Martino per sobre del consell de Zubizarreta, aleshores director esportiu, ningú va pensar en Eusebio, que ara triomfa amb la Reial Societat, a la qual ha dotat d'un estil de joc cruyffista, ni tampoc ningú mira ara Gerard López, del Barça B.

Hi va haver un temps, cap a la dècada dels 90 i inicis de la del 2000, en què el Barça governava el futur dels entrenadors. Va fer fora Cruyff de mala manera, va arraconar Robson, a qui li van fitxar Van Gaal quan ell encara era tècnic, va prescindir de Serra Ferrer (va durar 10 mesos), va portar dues vegades Van Gaal i va acabar tenint Antic. Anys de Nuñez i Gaspart. Ara, en canvi, són els tècnics els que decideixen quan i com se'n van del Barça. I quan ho anuncien.