Les mànigues de Piqué

Les xarxes socials estan plenes de 'hooligans' miserables que aprofiten la impunitat per insultar i mentir tant com volen amb l’objecte de distorsionar els debats en què intervenen. És una calamitat que haurà d’intentar resoldre el conjunt de la societat amb canvis operatius tecnològics i replantejaments legals, però fins que això no passi (no descartem que pugui prolongar-se indefinidament) s’ha de conviure amb això. Conviure-hi encara que tenint clar que aquesta pràctica és una porqueria i que ens impedeix a tots utilitzar millor la comunicació instantània.    

Hi ha un altre problema pitjor: quan la premsa s’equipara a aquest llast de les xarxes socials i fa el mateix. Quan són suposats periodistes, encara que igualment miserables, els que actuen com aquests 'hooligans'. Proliferen cada vegada més i en tota mena de mitjans, encara que tenen en la premsa esportiva, la política i la de successos els seus feus principals. El drama afegit és que allà conviuen, es barregen amb els professionals seriosos (que n’hi ha i molts) en aquests mateixos mitjans privant-los de credibilitat.     

Aquest és el verdader escenari de la decisió que ha pres Piqué. Està fart de les salvatjades que li dediquen les xarxes socials, però està encara més indignat per la premsa antiesportiva teòricament seriosa i el que van fer la nit de l’Albània-Espanya. Des de mitjans com el digital OK Diario (del desacreditat madridista i anticatalanista Eduardo Inda), i algunes capçaleres de premsa professional com As, Marca i ABC, alguns dels seus periodistes van actuar com els calumniadors pocavergonyes de les xarxes i van fer seva sense matisos la mentida que aquests difonien: que Piqué s’havia tallat les mànigues llargues de la samarreta per no portar la bandera espanyola que suposadament les rematava. Aquests mitjans venien a validar per tant comentaris de la xarxa com «fastigós és poc», «putejador de la bandera» i «és vergonyós que es permeti jugar aquest personatge». No era un accident. Si ho hagués fet només un diari podria ser-ho però coincidint tants en exactament el mateix queda de manifest que era una cosa amb fons compartit per tots. 

Són significatives aquestes calúmnies en els dos grans diaris esportius madrilenys, perquè això retrata la crisi de valors però també de professionalitat en el sector, que va de mal borràs. No van verificar el que van difondre dels comentaris de Twitter a les xarxes socials, no van buscar a la web d’Adidas, per exemple, com eren les mànigues llargues de la selecció espanyola, una cosa que es podia efectuar en pocs segons. No era aquesta la seva voluntat.

  

 Després algun d’aquests mitjans ha demanat perdó i ha llançant cançonetes com que Piqué sempre ha sigut exemplar amb la selecció (com si en el cas d’haver jugat mediocrement hagués sigut més comprensiva la mentida), o que no és independentista (com si en el cas de ser-ho el seu error periodístic hagués sigut menys important).    

Demanar perdó i creure que així s’acaba tot bé, sense castigar professionalment i públicament els que es van treure durant una estona la careta, és una altra laxitud. El diari As al·ludia al fet que les xarxes socials són «xivarri inextricable del qual poca cosa bona surt», quan el cas demostra que a casa seva les utilitzen com a font informativa fiable que no és necessari confirmar.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

    

UN ALTRE MAL REGUST

D’aquest cas hi ha una altra cosa que deixa mal regust. Els altres jugadors del Barça s’ho han pres com una qüestió de Piqué i no com l’agressió al que ells mateixos representen, que és el que amaga aquesta obsessió de la premsa reticent amb Catalunya. El càstig eficaç als hooligans espanyolistes seria començar a debatre si deixar tots la selecció i deixar-los sense la seva aportació, tan necessària per guanyar competicions. Això almenys forçaria el debat sobre la premsa antiesportiva madrilenya i, potser, aportaria un principi de solució.