"Ho vaig pressentir. Vaig començar a plorar abans que l'Andrés marqués"

Jessica, la dona de Dani Jarque, va arraconar tot just uns segons el seu profund dolor (feia gairebé un any de la mort del jugador en plena concentració de pretemporada a Itàlia) i es va plantar davant del televisor. Va trigar onze mesos a tornar a veure un partit de futbol i va necessitar uns quants anys per revelar el que va sentir en aquell moment. Aquell va ser el primer partit per a la Jessica.

"No veia futbol, ni tan sols encenia el televisor, necessitava estar en silenci. En silenci amb el meu dolor"

«No veia futbol, ni tan sols encenia el televisor, necessitava estar en silenci. En silenci amb el meu dolor. Però aquella nit vaig decidir veure la final. No em pregunteu per què, la vaig voler veure. Era a casa, amb la meva mare i la Martina, la meva filla. La nena tenia llavors 10 mesos. Recordo que acabava de sortir de la dutxa, amb els cabells enrotllats en una tovallola, i vaig seure nerviosa davant el televisor. Era la final d’un Mundial. Al Dani li hauria apassionat veure-la envoltat dels amics. Per això, em vaig dir: ‘La veig, sí, la vaig a veure’. La meva mare em mirava preocupada i em repetia un cop i un altre: ‘¿Segur que la vols veure? ¿Segur, Jessica?’ Ella, lògicament, m’ho preguntava perquè era la primera vegada que veia un partit de futbol des que el Dani ens havia deixat i he de reconèixer que les primeres vegades que un s’enfronta a records del passat durant el dol són molt dures. Es converteixen en ‘aquelles primeres vegades’ d’una nova vida. Una vida en la seva absència... ‘Sí, mare, la vull veure. Sí.’ I allà estava jo, al sofà.

També és veritat que jo no hi entenc gaire, de futbol. Recordo que moltes vegades el Dani em deia: ‘¿Com he jugat?’. Llavors, si jugava fora, jo tenia el meu propi ritual: necessitava quedar-me sola, encenia la tele i encenia unes espelmes. M’encanten les espelmes, em transmeten pau i serenitat i, a la vegada, m’acompanyen amb la seva llum. Quan li deia ‘has estat molt bé, Dani’, ell em responia: ‘Però si avui no n’he encertat ni una, tot em sortia al revés’. ‘Ah, doncs jo t’he vist molt a la tele’, li contestava. En la següent ocasió em tornava a preguntar: ‘¿Què tal?’. ‘Avui, fatal, Dani. Fatal. Gairebé no se t’ha vist’. ‘¡Però si avui m’ha sortit tot rodat!’, responia ell.  

He de reconèixer que la meva visió futbolística ha estat i estarà sempre molt lluny de la d’un professional i que la meva opinió era massa subjectiva. Sincerament, només veia els partits per connectar amb ell, amb els seus nervis, amb la seva il·lusió, la seva perseverança... i, d’alguna manera, per compartir, en cada partit, el seu somni de nen, el futbol. A més, intentava transmetre-li energia positiva. Per això, des d’allò, no havia tornat a veure un partit de futbol. Ja no hi havia ningú amb qui connectar... I, de sobte, em trobo veient la final.» 

"Encara avui no sé per què ho vaig fer. Alguna cosa et porta a ser-hi, volia connectar"

La Jessica i la seva mare, María, veient juntes el partit més important que hi ha en el futbol. «Encara avui no sé per què ho vaig fer. És una cosa que et porta a estar allà, volia connectar. Sabia que era impossible disfrutar del que veia, però intuïa que en passaria alguna. Segons abans del gol ho vaig pressentir. Vaig començar a plorar abans que el marqués. Me’n recordo del moment que li fan la passada a l’Andrés i ell es queda sol davant la porteria. Fa el gol i jo... no vaig voler veure-ho, vaig preferir tapar-me els ulls.»

Interromp el relat i calla. La Jessica es posa les dues mans a la cara. Ella, enamorada i apassionada de la llum, per tènue que sigui, es queda a les fosques. Com quan va veure l’Andrés en aquells instants finals. Com no el va veure després.

«No, no veig res més, només veig Andrés xutar a gol, però no veig res més perquè em vaig tapar els ulls amb les mans. El gol, però sobretot la dedicatòria, va emocionar la meva mare i ella va cridar: ‘¡Mira, mira, mira!’. Jo no volia mirar perquè sabia que ell seria allà. No sé per què, però ho sabia. Sí, abans que l’Andrés marqués, vaig pressentir el gol. Tampoc sé explicar-ho, però sabia que seria així. Digues-li intuïció, pressentiment, destí, el que vulguis, però l’Andrés és una persona que li podia dedicar el gol a la seva família, a la seva dona, als seus fills, a tanta i tanta gent. ¡I l’hi dedica al Dani!».

"Cadascú en un lloc diferent, però tots érem a Johannesburg. La terra i el cel es van fusionar en aquell gol"

A la Jessica li costa encadenar tres frases seguides. Parla i plora. O, potser, seria millor dir que plora i parla.

Notícies relacionades

Iniesta explica la seva vida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

«¿Per què l’hi dedica al Dani? Crec que aquest fet parla de l’Andrés, però també del Dani, del que era i del que és el Dani, del que va significar i significarà sempre per als que vam tenir l’oportunitat de compartir moments de la nostra vida amb ell. Parla de tot el que ens va ensenyar, els seus valors i la seva inoblidable manera de viure i lidiar amb la vida. Veig el gol i no puc mirar res més. No veig ni la samarreta que porta l’Andrés. La meva mare em repetia: ‘Mira, mira..’. Però quan vaig aixecar el cap, ja estaven tots a sobre de l’Andrés i no vaig veure res. 

Només després, en les repeticions i al telediari, vaig veure el missatge que havia escrit per al Dani. No el vaig veure en directe. I em preguntaràs per què no em vaig animar a veure’l. Doncs no ho sé. Hi he pensat molts cops. ¿Perquè havia d’estar el Dani amb l’Andrés aquell dia? ¿Perquè jo havia d’estar amb ells també des de la meva desconnexió? Cada un en un lloc diferent, però tots estàvem a Johannesburg. La terra i el cel es van fusionar en aquell gol.