Iniesta explica la seva vida

Amb prou feines tenia vuit anys i allà teníem Andrés, petit i prim, tan blanc i delicat que semblava no tenir sang ni ossos, com si fos de cotó, pura fibra que es tensava inexorablement així que treia el nas la pilota. Alguns asseguren que sempre ha fet cara de nen bo, però altres intueixen altres perfils, gestos que van i vénen segons la manera de teixir cada jugada...

«Tinc un cosí molt petitó que és boníssim. Al poble juga de meravella», deia Manu a qui volgués escoltar-lo. «El meu cosí és bo, molt bo», deia un cop i un altre. «Sempre destaca. Digues-m’ho a mi, que he jugat de porter contra ell. Fins que no el vegis no t’ho creuràs», repetia. La perseverança familiar es va acabar imposant a les reserves de Pedro Camacho.

"El vam veure 5 minuts en les proves i vam dir: ‘¡Treu el nen d'aquí’! ¡Ja en tenim prou!" (Balo, primer entrenador)

Ja se sap quèpassa amb els nens: molts pares creuen veure-hi en potència el millor futbolista del món i José Antonio Iniesta, gran expert en la matèria, no era precisament una excepció. Un matí va agafar el seu Ford Orion blau i es va presentar amb el seu fill al camp, després de recórrer entusiasmat els 46 quilòmetres que separen Fuentealbilla d’Albacete (...)

«Vam veure Andrés en les proves i als cinc minuts vam dir:  ‘¡Treu el nen d’aquí! ¡Ja en tenim prou!», recorda Balo, un dels seus primers entrenadors. «Potser no van ser ni cinc minuts, poc importa. En vam tenir prou amb molt poc temps. Amb prou feines va sortir al camp, no hi havia cap dubte i encara havíem de veure molts altres nens, havíem d’aprofitar el temps observant els altres. Entre les bones referències de la seva família i el que vam veure nosaltres era més que suficient. Era una meravella veure’l amb la pilota, tan petitet com era... Semblava que la pilota era més gran que ell. Es posavaal centre del camp i agafava la pilota. No hi havia manera de prendre-l’hi, era impossible,  impossible, vaja, com ara», explica Balo.

"El pitjor dia de la meva vida el vaig passar a La Masia. Vaig tenir una sensació d'abandonament i pèrdua" (Iniesta)

«Sí, sembla absurd, però és cert, el pitjor dia de la meva vida l’he passat a La Masia. Així ho vaig sentir llavors, així ho sento ara, amb tanta intensitat com si no hagués passat el temps. Vaig tenir una sensació d’abandó, de pèrdua, com si m’haguessin arrencat alguna cosa de dins, de la part més profunda de mi. Va ser un moment duríssim. Jo volia anar-hi, sabia que era el millor per al meu futur, per descomptat. Però vaig passar un tràngol molt amarg, vaig haver de separar-me de la meva família, no veure’ls cada dia, no sentir-los a prop... És molt dur. Ho vaig triar jo, és veritat, però se’m va fer... Se’m va fer» Encara ara interromp el seu relat amb un llarg silenci quan evoca aquella primera nit lluny de casa. Va arribar finalment a La Masia el setembre de 1996 perquè, després de diverses setmanes de dubtes, va sorprendre el seu pare amb una petició inesperada. «‘Pare, vull anar-hi. Truca’ls sisplau’» (...)

«Em pensava que em moriria, em faltava l’aire a l’habitació, era insofrible. Vaig tenir un atac d’ansietat», relata José Antonio Iniesta, instal·lat al volcà de les emocions passades. «Vaig arribar a fer la maleta per tornar-nos-en al poble. No podia abandonar el meu vailet. Si no hagués sigut per la seva mare... Jo me l’hauria emportat al poble, però ella tenia més capacitat de sacrifici. A més, Mari sempre em deia: ‘Si se’n va i no triomfa, l’hauré perdut sis o set anys. Si se’n va i triomfa, també l’hauré perdut sis o set anys. O sigui, jo sempre hi perdo (...) «¡Mari. me l’emporto! Ara mateix vaig a La Masia, el trec d’allà i tornem tots cap a casa... (...)».

"Tu, tranquil, Andrés. ¡Fes el que saps fer! ¡Res més!" (Serra Ferrer)

Serra Ferrer solia acostar-se al camp tres per veure els nens. No va caldre parlar-li d’Andrés: tots coneixien el «savi» com li deia Olivé. «No, jo no vaig descobrir res. Andrés era un geni. Un fenomen de la naturalesa com a jugador i com a persona. Mai en vaig tenir cap dubte»,diu l’entrenador que va obrir a Iniesta la porta del primer equip amb a penes 16 anys. «Vaig trucar a La Masia i vaig dir: ‘Aviseu l’Andrés que demà s’entrena amb el primer equip», recorda Carles Naval, el delegat del Barça. «Vaig pensar que es tractava d’una broma», reconeix Andrés.

No s’ho podia creure. Va baixar caminant de La Masia fins a la barrera principal de l’estadi. Un parell de minuts. Ni 300 metres. Hi va arribar i es va aturar. No s’atrevia a travessar la barrera. Antonio Calderón, el guàrdia de seguretat, no coneixia aquell tímid adolescent, però va tenir sort. Entrava Luis Enrique amb el seu cotxe i li va dir: «Va, puja. Ja et baixo jo al vestidor». Un altre capritx del destí. Després hi va haver una primera xerrada amb Serra Ferrer. 

«Vaig voler que vingués per moltes raons, però sobretot per premiar-lo pel seu comportament, pel seu lideratge al camp, per la seva actitud amb els companys. Mai tenia problemes amb les notes ni amb l’assistència al col·legi. Andrés sempre estava preparat per anar a classe. L’autobús n’havia d’esperar molts, ell sempre esperava l’autobús. Recordo que Guardiola es va alegrar moltíssim aquell dia. També Rivaldo. Imagina’t per a un nen entrar en aquell vestidor amb tants cracs. ‘Tu, tranquil, Andrés. ¡Fes el que saps fer! ¡Res més! Tranquil i disfruta del moment, ¿d’acord?’ Després, al vell camp de La Masia, ho va assumir tot amb una naturalitat increïble. Si s’havia de donar gas a la pilota, n’hi donava. Si s’havia d’anar lent, doncs anava lent. Ens va sorprendre. Només li faltava dirigir l’entrenador. Els jugadors miraven Andrés, no em miraven a mi. Era un fenomen amb una senzillesa enorme. Entenia el joc, se sabia de memòria la filosofia del Barcelona. No podíem fallar. Sabíem que amb ell no fallaríem», recalca Serra Ferrer.

 

«Quan l'Andrés va tirar a Stamford Bridge, jo vaig sentir el so de la pilota» (Etoo)

 Tic-tac, tic-tac, tic-tac, la pilota es toca, no es rifa, de punta a punta, tots a la una, com a Fuenteovejuna. I així, fins que resol qui porta el compàs del grup i del partit: a Londres és Xavi, per descomptat. El volant aprofundeix davant l’arribada d’Alves, que progressa per la banda dreta, una zona relativament neta perquè els futbolistes del Chelsea s’amunteguen a l’àrea de Cech, intimidats per Piqué, que assumeix el paper que en temps de Cruyff feia Alexanko. L’ortodòxia futbolística, fins i tot en el cas del Barça (sempre respectuós amb el seu propi estil), permet trucs com col·locar el central de davanter centre per potenciar el joc aeri. (...)

«A Etoo se li escapa la pilota. «El problema és aquest. El problema és que faig un control dolent, molt dolent... Fallo i la pilota se’n va cap a Leo. Més aviat, diria que li cau la pilota», explica el jugador camerunès. Al Barça se li acaba el temps i el rellotge està a punt de donar la classificació al Chelsea. El partit és als llimbs. (...) 

«Quan l’Andrés va xutar, jo vaig sentir el so de la pilota... Em vaig posar a córrer abans que la pilota arribés a la xarxa, No em preguntis per què, suposo que no em podia creure el que havia passat», explica Samuel Etoo (...)

«El xut va sortir per on podia sortir. Empenya exterior dreta, de dins cap enfora, la pilota allunyant-se de Cech, un porter tan gran que ocupava gairebé tota la porteria. Bé, va ser el destí o com se’n vulgui dir. Però va anar així. ¿Vaig pensar com xutar la pilota? ¡No! Allà no hi ha temps per pensar si la pico amb l’empenya de la bota, amb l’interior, amb l’exterior... Si penses, no fas res. Actues per instint, per pur instint», diu Iniesta.

"Hi va haver moments en què no veia la llum, va  ser terrorífic, insuportable" (Iniesta)

«Vull començar per aquí. Per l’any o, més ben dit, pel període en què pitjor ho he passat. Quan parlo del pitjor, no em refereixo a jugar més o menys, a guanyar més títols o no, sinó al fet que hi va haver moments en què no veia la llum. No trobava el camí, moments en què vaig perdre la confiança en mi mateix. En Andrés. En Iniesta. Aquella confiança que sempre havia tingut, aquella confiança que ha sigut el motor de la meva vida. I va ser una cosa terrorífica, insuportable. És molt dur tenir la sensació de no ser tu. Aterreix. Almenys, a mi. (...)

«Tot comença després d’haver viscut el que hauria d’haver sigut l’estiu més gloriós de la meva carrera (...) De sobte, un comença a trobar-se malament. No sap per què, però un dia està malament. I el següent, també. I així, dia rere dia, no millores. El problema és que no saps el que realment et passa. Em fan un munt de proves. Totes surten perfectes. Però el meu cos i la meva ment no es troben, s’allunyen. Res produeix més angoixa que no saber les coses que et passen. I més si et trobes malament. Potser quan algú llegeixi això pensarà que és una tonteria. Potser una altra gent se sentirà identificada amb el que explico. L’únic que sé és que és molt angoixant (...)»

«La bola es va fent cada cop més gran. Et trobes malament i la gent que t’envolta no ho entén. I l’Andrés que tothom coneix s’està quedant buit per dins. Això és dur, molt dur...» (...)

«Recordo un dia, encara als EUA, en què els doctors em van encertar una mica la tecla. Crèiem haver trobat el problema i ens vam posar a solucionar-lo, però, desgraciadament, ja a punt de tornar a casa després de la pretemporada, vaig rebre un missatge. Tot m’enxampava en el pitjor moment anímic possible. Començava la medicació i ja m’estava trobant millor. I llavors, llavors... L’últim dia ve el Puyi i em diu: ‘M’ha trucat l’Iván i m’ha dit que el Dani és mort’. L’únic que vaig poder dir jo va ser: ‘¿Està confirmat? ¿Segur?  No m’ho podia creure. El Dani, el meu amic Dani, havia mort. La notícia em va gelar el cor. Els dies següents a Barcelona van ser terribles. A partir d’aquí, va començar la meva caiguda lliure cap a un lloc desconegut. Vaig veure l’abisme. I va ser llavors quan li vaig dir al doctor: ‘No puc més’.

"Tots vam veure plorar l'Andrés, plorar en silenci. Però es va convertir en una roca" (Víctor Valdés)

«El meu primer contacte amb l’Andrés va acabar en una topada (...) Mai em va comentar res sobre l’incident d’aquell primer dia, però estava molt afectat. Em vaig dir que la discussió va ser culpa meva i a partir d’aquell moment el vaig acollir com si fos un germà petit. I ho era. L’havia de protegir perquè m’havia equivocat amb ell a l’inici, tenia aquella espina clavada, vaig saber que havia patit per culpa meva», explica Víctor Valdés, el germà gran d’Andrés. (...)

Notícies relacionades

"Ho vaig pressentir. Vaig començar a plorar abans que l'Andrés marqués"

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

 «La Masia és el secret de tot. La clau. Tots vam veure plorar l’Andrés. Plorar en silenci perquè un plora quan no el veu ningú. Plora perquè no el descobreixin. L’èxit de l’Andrés s’ha forjat allà dins. Era una persona molt vulnerable perquè no tenia la seva família. Això l’ha convertit en una roca». (...)

«Ens assemblem més en el tema de parlar poc», explica Messi. «Ell sol ser en un racó del vestidor i jo a l’altre. Ens trobem, ens reconeixem, ens ajuntem. Amb una mirada ja sabem què hi ha. No cal dir res més. Al camp m’agrada tenir-lo a prop, sobretot si el partit es posa estrany, dur, aspre. Llavors, li dic: ‘Acosta’t, vine, posa’t al meu costat’ Agafa l’equip, el maneja, em busca, me la dóna. És una persona modesta i com a jugador és màgic, tot el que fa amb la pilota és realment increïble».