A la porta de Berlín

Al despatx de Guardiola a Munic, on passa hores i hores rascant-se el cap mentre imagina passades i més passades, també hi ha un moment en què se li encén una llumeta, o sent un espetec, com al Camp Nou, el senyal que ha trobat el que buscava. Però ni en aquell racó ni en cap altre, sigui on sigui, ni ell ni ningú sentiran el clic que pugui acabar amb qui el Pep ja va dir que era imparable: Leo Messi. El 10 en tot va deixar el Barça a la porta de Berlín (3-0), amb el Camp Nou corejant el seu nom, i Guardiola sabent el que ja sabia. Que amb Messi no hi ha res a fer.

Messi dóna i treu la glòria, com va passar ahir, quan va decidir que s'havia acabat tant de perdó i tanta igualtat. Va alçar la vista, va mirar a la llunyania, va observar potser la Porta de Brandenburg, i en tan sols tres minuts va col·locar el Barça i tots els culers en un túnel vertiginós que els va conduir directament a Berlín. I aquí els tenim, obligant-se a ser prudents quan, en el fons, el cor i el cap els diuen que ni Guardiola, ni el Bayern, ni tot Alemanya els pot apartar del camí. Amb Messi, no. «A Messi no se'l para, a Messi no se'l para», va repetir la vigília. I no el va parar. Ni Boateng, ni Neuer, ni tota la defensa. Quan el Bayern estava a prop d'aguantar a peu dret, acariciant el 0-0,

amb la pilota als peus, tocant i tocant, després d'haver-les passades de tots els colors al principi, Leo va desfermar un tsunami. Va ser impressionant.

Sis anys enrere, un dia com ahir,  Guardiola va córrer la banda de Stanford Bridge celebrant el gol d'Iniesta, el gol que va obrir el camí dels sis títols i del millor Barça de la història. Ahir a la nit, qui va córrer embogit va ser Messi, i darrere seu tot l'equip i tot el Camp Nou, mentre Pep contemplava l'escena tocat per aquells dos gols de qui fins llavors semblava no ser-hi. Hi era i ho sabia.

LA SAMARRETA DE LA JUVE / I si li quedava una petita esperança, Neymar l'hi va prendre en l'últim instant, quan el Bayern anava a totes. La pilota li va arribar a Messi, i aquesta vegada la va enviar al brasiler. El tercer, la sentència, i la bogeria al Camp Nou, que va acabar cridant, cantant, saltant, com si ja fos a Berlín, somiant amb el triplet, el mateix que va conquistar amb Guardiola i que Luis Enrique, també en el seu primer any, té a la punta dels dits. Ara, més que pensar en la tornada i en el Bayern, molts culers es posaran avui mateix la samarreta del Juventus. Però el Madrid no està tan mort com el Bayern, i ja ha començat a invocar els esperits per d'aquí una setmana al Bernabéu. I paral·lelament, la Lliga seguirà en joc. És impossible imaginar el que pot ser un clàssic en la final, una cosa mai vista, una cita insuperable en la història.

De moment, el Barça marxa al davant en tot i apareix com un equip invencible, per més que ahir a la nit no sempre ho semblés. Va haver de ser Messi qui va desempatar el que era un duel tan intens que, en molts moments, va resultar tan esgotador a la grada com al camp. Qualsevol comparació amb l'espectacle de Torí queda malparada. Els 95.000 espectadors van viure enfilats en una muntanya russa, que els va deixar sense aire més d'una vegada i els va fer tancar els ulls davant de tant vertigen, en un partit jugat per valents, a la gespa i a la banqueta, lluny de les pors del dia abans a Torí.

UN CAMP NOU ENTREGAT /  El Camp Nou es va entregar des del principi fins al final als seus jugadors, gairebé sense parar-se a honrar Guardiola, un gest difícil enmig de la parafernàlia de la Champions. Hi havia massa en joc per fer un forat a Guardiola, assegut a la banqueta que no havia ocupat mai abans, movent els braços en sentit contrari, assenyalant als seus el camí per intentar parar el Barça.

Notícies relacionades

Messi es menja un gran Bayern

L'1x1 del Barça contra el Bayern

Va estar a prop de fer-ho, tot i que en el primer tram si el Bayern es va mantenir viu va ser gràcies a un gegant: Neuer.

Un gegant que va acabar sucumbint als peus de Messi, les dues columnes sobre les quals se sosté aquest Barça igual que va sostenir el de Pep Guardiola. I sembla que va pel mateix camí d'aquell, decidit a recuperar l'hegemonia perduda, després del fracàs cada dia més gran que va suposar l'aposta de Martino, i tornar a conquistar Europa. Ahir, va fer un pas més davant de qui un dia els va portar a la glòria, cosa que té un aire simbòlic. «A Messi no se'l para, a Messi no se'l para...».