La Shica va presentar el seu segon disc, 'Supercop', a Luz de Gas

la Shica no és només el nom artístic de la ceutina Elsa Rovayo. En realitat, ella i els seus músics funcionen com si es tractés d’un grup. I com a tal es van presentar dijous passat a la sala Luz de Gas de Barcelona, ja en la recta final del festivalDe Cajón!Sense aglomeracions però amb un públic que omplia totes les cadires de la pista i tan entregat que, quan ella va fer broma dient que li agradaria que li llancessin sostenidors, hi va haver qui va complir els seus desitjos.

Fa gairebé un quart de segle Martirio va irrompre reivindicant la copla com qui posa una pica a Flandes, però semblava condemnada a ser l’última folklòrica. Fins que va arribar La Shica. Si totes les neocopleras que avui triomfen tant marquen distàncies amb aquest terme, ella el porta per bandera. «No cal portar peineta ni tan sols cantar per ser folklòrica», va proclamar amb orgull entre cançó i cançó. Va parlar pels colzes i el públic li demanava encara més. Només per sentir la seva verborrea val la pena anar a un concert de La Shica. Hi ha presentacions gairebé millors que la cançó consegüent. El seu directe té un punt deperformancei molt de cabaret literari. Va obrir amb una versió deLimosna de amoresi va tancar, abans dels bisos, amb una altra copla encara més coneguda posada vistosament al dia,La bien pagá.

Entre l’una i l’altra, repertori propi a cavall entre el flamenc mestís, el jazz denightclub, el rapcañí, el rock canyer, etcètera. I una versió del cupletFumando espero, amb una lletra que guanya impacte amb els anys, a joc amb un nou pentinat radicalment diferent del rapat amb què es va donar a conèixer fa dos anys.

A LA ‘SHICA’ CANTANT / Fa tres anys, encara sense disc, ja havia actuat a mig Europa. Ja era algú quan es va publicarTrabajito de chinos, del qual va rescatar pocs temes l’altra nit. Gairebé millor, ja que el nou suposa un considerable salt qualitatiu. Produït per Javier Limón, titulatSupercopi amb peces tan directes comTe quiero mu­cho pero no pa to los días.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Si d’alguna cosa va sobrada és de poder escènic. La seva faceta de desinhibida actriu gairebé es va menjar la de cantant, i tampoc va des­­­­-

aprofitar tot el que va aprendre quan feia de bailaora pels tablaos de Madrid. Amb un discurs musical valent (i un grup capaç fins i tot de modernitzar la sambra), va recórrer a la ironia i l’humor del sud com a llança per obrir-se pas i desarmar el públic. No obstant, la daga amb què va clavar l’estocada definitiva la trauria en els escassos moments dramàtics: sobretot aMujeresi unaDespedida final a piano convertida en un mar de llàgrimes.