Queco Novell: «Els espais del cor són com un circ romà»

–Està vist que el món del cor també dóna per a molt, ¿no?

--Hem tocat polítics, Església i esportistes. Pensem que la gent del cor, que està tan de moda, també forma part del circ i que també era material parodiable. Per això ens vam tirar a la piscina.

–Segons el director, Toni Soler, demanaven a crits una sàtira...

–Si es miren les seves audiències, estan integrats a les vides de molta gent. Per això, també han de ser parodiables.

–¿Segueix el món del cor?

–Fins ara m’he mirat aquests programes des de l’atonia, perquè no donava crèdit al que veia. Però aquest efecte em durava 10 minuts i després ja en tenia prou, perquè el contingut no m’interessava gaire. Hi havia una part d’espectacle que em deixava clavat una estona, primer preguntant-me si el que veia era real o una farsa, i quan tornava en si deia: ‘No, no, aquesta gent va de debò…’ I llavors canviava d’opció. Aquests programes són com un circ romà.

–No acostumen a tenir pietat de ningú.

–El convidat hi va perquè l’insultin: està cobrant i s’ha de deixar dir el que sigui. Potser ho hauria d’explicar algun psicòleg, però crec que això passa perquè hi ha impunitat absoluta amb aquesta persona, a qui deixen com un drap brut i trinxen.

–¿Com prepara aquests nous personatges del món rosa?

–Com aPolònia iCrackòvia: descarregant uns quants milions de vídeos de Youtube i mirant-los tots per veure quina cadència té la seva manera de parlar, si hi ha alguna cosa concreta que destaqui per sobre de les altres, com es mou, com es comporta...

–¿Creu que algú superarà la seva imitació de Pasqual Maragall, que la gent no ha oblidat?

–No ho sé. Elfenomen Maragall va ser molt estrany: encara me’n faig creus i encara l’enyoro. Quan fas un personatge i veus que al carrer la gent repeteix algunes frases de les que deia, et preguntes què ha passat, i veus que aquesta paròdia ha calat. Però no es fa res especialment perquè sigui així.

–¿I, de cara al futur, a qui té previst incorporar en tot aquest ventall?

–M’estic barallant amb la veu de Jimmy Giménez-Arnau, però se me’n va al príncep Felip. Quan estudies un personatge nou, la gran batalla és que no s’assembli en la veu a altres. I aquí se me’n va al Príncep (riu).

–Jesús Mariñas fins i tot el va arribar a felicitar per la seva paròdia.

–No el coneixia de res. Em va trucar al mòbil l’endemà de l’estrena. Jo pensava que m’estaven fent una broma. I vaig contestar: «I una merda que ets Mariñas». Va dir que li agradaven molt l’espai i la imitació.

–Amb tantes cares, ¿no perd mai de vista el Queco Novell de carn i ossos?

–A vegades m’ha passat, però et mires al mirall i descobreixes que ets un o l’altre. Quan acabo de treballar, m’ho trec tot i me n’oblido, malgrat que és inevitable, quan vas de tu mateix, que se t’escapin unes frases fetes del personatge. Amb Maragall se m’escapava algun ‘¡Que cabró!’ i amb Zapatero, ‘¡Recolzaré!’

–¿I com aguanta el cos tant de tràfec artístic?

–De moment, anem bé. Al juny, ja ho veurem. El treball a Minoria Absoluta (la productora) està bastant repartit: uns dirigeixen, altres actuen i la resta escriu.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Creu que l’humor varia per nacionalitats?

–L’únic diferent és que a Catalunya ja ens han compratPolònia iCrackòvia. I a la resta d’Espanya encara ho han de fer. No crec en l’existència d’un humor català o andalús. Hi ha molts catalans que triomfen fora de Catalunya. ¡I són catalans! No penso que tinguem un tipus d’humor diferent. La qüestió és que agradi o no agradi.