Jordi Pina i Pau Molins, advocats defensors: 'Demagògies en el 'cas Millet''

Qualsevol que conegui la jurisdicció penal sap que a l’opinió pública li costa entendre una institució com la presó preventiva. Així, quan es descobreix el que sembla un greu delicte, la reacció freqüent de ciutadans, periodistes i polítics és reclamar que el culpable ingressi a la presó, oblidant que en un Estat de dret ningú pot ser condemnat sense un judici previ. La presó provisional és una mesura cautelar que només s’acorda per evitar la fugida del sospitós, la destrucció de proves o la reiteració delictiva.

Si bé les reaccions viscerals són comprensibles entre els qui no tenen coneixements jurídics, resulten decebedores en persones que ocupen o han ocupat importants càrrecs relacionats amb l’administració de justícia. Per això cal lamentar que durant aquests últims dies alguns comentaristes hagin propagat certes informacions sobre la llibertat dels nostres defensats que només contribueixen a agreujar la confusió de la ciutadania.

Així, insinuen alguns opinadors –entre els quals un il·lustre fiscal ja retirat– que, al no ser enviat a presó, Fèlix Millet estaria rebent un tracte de privilegi motivat per la seva posició econòmica i social. Res més lluny de la realitat. Actualment milers de persones, riques i pobres, acusades de delictes molt més greus –com ara narcotràfic o abusos sexuals–, esperen en llibertat que els arribi el dia del judici, senzillament perquè, com repetidament ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans, el manteniment en llibertat dels imputats ha de ser la regla general.

El mateix comentarista alaba la coherència de la Fiscalia al demanar presó, però evita dir que en la seva querella inicial el fiscal va demanar expressament que Millet quedés en llibertat i només posteriorment va modificar la petició en vista del clamor mediàtic, en un canvi sobrevingut d’opinió que no destaca precisament per la coherència.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Alguns inesperats opinadors més, com una jutge de Barcelona fins fa poc amb importants responsabilitats, argumenten que s’havia d’haver acordat la presó perquè l’instructor no és un jutge de garanties i «les confessions només valen a l’església». En una crítica tan inusitada, la il·lustre comentarista sembla passar per alt que, fins i tot sent l’encarregat de la investigació, l’instructor només pot acordar la presó quan hi concorren les causes legals abans exposades, entre les quals des del 2003 no hi ha l’alarma social, i que la confessió i reparació, a més a més de ser atenuants, són un important símptoma que el processat no pensa sostreure’s a l’acció de la justícia.

Finalment, també s’ha sentit a dir que la confessió és una mera estratègia processal que, una vegada jutjat, necessàriament li evitarà el compliment de la pena de presó. És incorrecte, perquè la legislació vigent atribueix al jutge de vigilància penitenciària l’última paraula sobre la conveniència que una persona més gran de 70 anys accedeixi a algun benefici penitenciari i no és cert que automàticament aquests presos siguin posats en llibertat.