Unes destrals trobades a Múrcia són les més antigues d'Europa

Unes destrals de mà tallades pels dos costats, instrument que es coneix amb el nom de bifaç, van aparèixer als anys 80 i després als 90 en dos jaciments de Granada i Múrcia. Se’ls va estimar una antiguitat d’entre 100.000 i 300.000 anys, semblant a la de moltes altres eines conegudes, i van caure una mica en l’oblit. Amb tot, ara resulta que els anònims bifaços van ser datats erròniament i tenen en realitat gairebé un milió d’anys, és a dir, són els més vells trobats a Europa.

Això, almenys, és el que sosté una nova datació realitzada pel nord-americà Gary Scott i l’espanyol Lluís Gibert, del Berkeley Geochronology Center, als Estats Units. Els resultats, que avui publica la revista Nature, són tan revolucionaris com controvertits: els bifaços de Solana de Zamborino (Granada) tenen 760.000 anys, mentre que els de Cueva Negra (Múrcia) arriben ni més ni menys que als 900.000. El canvi no és precisament petit.

CANVIEN ELS POLS / Els científics han realitzat la datació amb tècniques de paleomagnetisme, una anàlisi basada en l’orientació magnètica que presenten els sediments que acompanyen les peces (el pol nord s’ha mogut unes quantes vegades al llarg dels últims milions d’anys). Les dues peces en qüestió tenen una polaritat inversa, cosa que significa que superen els 700.000 anys, explica Gibert a aquest diari. També han recolzat el seu estudi amb fòssils de micromamífers.

Els bifaços, conservats al Museu d’Arqueologia de Granada i a la Universitat de Múrcia, no van ser triats en un cop de sort. El que passa és que Scott i Gibert realitzen des de fa dos anys «una datació detallada de tots els jaciments de la zona», afegeix l’investigador català.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

L’estudi trenca esquemes perquè suposa que l’anomenada indústria acheuliana, amb eines complexes com els bifaços, va arribar a Europa des de l’Àfrica molt abans del que es pensava. Al jaciment d’Atapuerca, per exemple, les eines d’una època similar són del tipus olduvaià, molt més rudimentàries. És el canvi dels humans carronyers als humans caçadors, molt més hàbils i amb una capacitat cognitiva més gran. «Potser haurem de tornar a datar molts dels jaciments europeus», aventura Gibert.

L’investigador atribueix el desfasament temporal al fet que fins fa poc s’utilitzaven tècniques de datació imprecises. «Hi havia unes convencions arqueològiques que es repetien sempre –diu–. Si era acheulià europeu, havia de tenir 500.000 anys com a màxim. Però creiem que no és així». Els autors dels bifaços «són possiblement Homo ergaster que van arribar a Europa travessant l’estret de Gibraltar, una barrera permeable als homínids del paleolític», assegura Gibert en un altre desafiament a les convencions de la paleontologia.