Vanessa Requena Arnau: «La càmera capta més carícies que baralles»

el títol de la pel·lícula de James Ivory Una habitació amb vista defineix bé el Centre de Gestió Aeroportuària (CGA), l’equivalent de la torre de control per a la zona terra. L’ull que tot ho veu des que un avió aterra fins que els passatgers abandonen les instal·lacions amb el seu vehicle, en taxi, en tren o en autobús. O fins que s’enlaira el seu avió. Gairebé 2.000 càmeres repartides per les instal·lacions fan possible saber què hi passa a temps real, a través de les pantalles d’aquest gran ull de Gran Germà, com anomenen el CGA molts treballadors. Allà comparteixen espai supervisors informàtics, de manteniment, d’operacions i de serveis aeroportuaris. A la planta superior, s’hi asseuen un mosso, un guàrdia civil, un policia local i un nacional, a més de nou membres de la seguretat privada d’Aena. Tots, sota el comandament del cap de sala, fan del CGA el cinturó de seguretat per a usuaris i personal de l’aeroport. Mentre cada un supervisa, Vanessa Requena vetlla per la funcionalitat de la sala.

–¿Què sent treballant al cervell de l’aeroport?

–Com a professional, em sento molt afortunada d’haver participat en la posada en marxa d’aquest centre. És un projecte important per a tots els aeroports. Et plantes davant de l’última tecnologia. Com a usuària, em sento privilegiada de poder veure i treballar a les entranyes de

l’aeroport.

–Quina manera de controlar. A part del lavabo, no m’imagino on no hi ha càmeres.

–Per nosaltres no són càmeres que controlen, sinó que assisteixen. N’hi ha a tots els llocs d’ús comú amb l’objectiu de poder captar qualsevol tipus d’incidència.

–¿Per exemple?

–Una aturada de les escales mecàniques. Caigudes dels usuaris o situacions perilloses com la de nens que utilitzen les escales mecàniques com a cavallets. Des de la sala, també es controlen els detectors de fum i foc. Davant qualsevol anomalia que es registri, s’activen trucades a qui correspongui actuar.

–¿Quines altres imatges els fan obrir més els ulls?

–Les aglomeracions. Per exemple, amb els grups de xinesos hi acostumem a enviar assistència perquè és molt complicat entendre-s’hi.

–¿No disposen de traductors?

–No. En principi es fa tot en anglès, però igualment sol costar. I els acabes acompanyant. Normalment és el personal d’assistència al passatger, els que porten les armilles verdes, el que s’ocupa d’això.

–Amb 2.000 càmeres, alguna seqüència de dos rombes es deu haver vist.

–Personalment, no n’he vist cap. En realitat no t’hi fixes tant, però es veuen carantoines molt efusives.

–¿I baralles?

–Alguna discussió, però arribar a les mans, no. Si per la pantalla veus que hi ha embolic, s’avisa a seguretat des de la sala. Per sort, veiem moltes més carícies que baralles.

–Tot aquest muntatge és nou de la

T-1 o a la T-2 ja funcionava així?

–A la T-2 els centres de supervisió estaven disgregats, aquí hem apostat per un únic espai, per afavorir la comunicació i la coordinació entre les persones que vigilen el funcionament dels edificis de les dues terminals, de la plataforma –les pistes–,

dels accessos a uns i altres, etc. Una sala conjunta per a totes les divisions de l’aeroport en millora la coordinació i visió global.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Ja ha volat des de la T-1?

–No. Espero fer-ho al desembre, cap a algun indret d’Europa, encara que entraria en qualsevol vol que s’anuncia. M’encanta mirar destinacions.