El pecat original del reporter Robert Capa

La mina que va segar la vida deRobert Capaa Indoxina als 40 anys, mentre tenia la càmera a les mans, va esculpir en lletres de motllo la seva asserció més famosa, que ha acabat sent constitutiva del fotoperiodisme modern: «Si la teva foto no és prou bona, és que no t’hi has acostat prou».

Capa va donar provades mostres en els diferents escenaris bèl·lics que va cobrir com a reporter de no mirar els toros des de la barrera sinó, precisament, d’agafar els toros per les banyes, en un esforç en què molt sovint s’hi va jugar la pell. La mateixa mort de la seva companya,Gerda Taro, als 27 anys, aixafada per un tanc durant la batalla de Brunete, resulta un exemple paradigmàtic i dolorós de l’aposta inequívoca per baixar als inferns per captar la mort en directe en un camp de batalla amb una càmera fotogràfica.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Amb els treballs d’identificació de les fotos deCapaper part deJ. M. Susperregui i deCarles Queroli l’olfacte periodístic d’Ernest Alòsa partir de la sèrie de fotografies del mateix dia exposades per primera vegada al MNAC, es tanca una polèmica que s’ha estat arrossegant des de fa més de 30 anys i ens revela el pecat original d’un noi de 22 anys ansiós de menjar-se el món. No es tracta d’una simple anècdota, com en el cas de la famosa fotografiaEl petó de l’Hôtel de Ville,deRobert Doisneau, en què els protagonistes van ser una parella de figurants professionals. En aquest cas, la diferència entre la realitat i la ficció, entre el fet històric i la creació artística, no és intranscendent. De la mateixa manera que la revelació de la impostura d’Enric Marco –l’expresident de l’Amical de Mauthausen que va fingir el seu internament al camp de Flossemburg per explicar per tot arreu la vida i la mort als camps de concentració nazis– va suposar una bufetada a la memòria de les víctimes de l’Holocaust, la impostura deCapadóna ales als revisionistes més nostàlgics del franquisme.

El fi no justifica els mitjans, i menys en temes d’especial sensibilitat com aquests. En els dos casos es compleix l’aforisme segons el qual el mitjà és el missatge. És a dir, la qualitat de víctima, en el cas deMarco,o la fotografia obtinguda des de la primera línia de foc, en el cas deCapa,és el que atorga credibilitat i empatia emocional al fet relatat. Tant el relat embastat amb tot luxe de detalls deMarco com la força plàstica de la fotografia deCapatenien una força comunicativa extraordinària. Ara sabem que eren coses massa perfectes per ser veritat. Un avís per a navegants: fins i tot per al sagaçArturo San Agustín,que, després del descobriment dels negatius guardats a Mèxic, afirmava que a diferència dels historiadors, que s’inventen la història, «són els fotògrafs, alguns fotògrafs, els que l’expliquen més bé». Haurem de millorar la capacitat crítica en un món virtual vertebrat per les imatges, des de les proporcionades pel Pentàgon (recordin el famós corb marí de la primera guerra del Golf) fins a les delphotoshop casolà. Una imatge val més que mil paraules com a impacte propagandístic, però no com a element de credibilitat. Finalment, la foto deCapa és genial, però la interpretació del milicià és excel·lent.