Jonathan Carr escriu la saga dels successors de Wagner

El més semblant a una família reial que Alemanya ha tingut en l’època moderna és la dinastia fundada pel compositor Richard Wagner. Iniciada a meitat del segle XIX, segueix regnant a principis del XXI des de Bayreuth, una petita ciutat provinciana de Baviera, sobre un regne musical que compta amb milers d’entregats súbdits a tot el món. Però, encara que la música sigui aliment espiritual, sense patrimoni material es podrien escoltar ben poques notes i, com tota dinastia, els Wagner han lluitat entre si, quasi sempre amb males arts, pel control del patrimoni. El clan Wagner (Turner), del periodista Jonathan Carr, és la història de la família i de la seva lluita pel poder.

Hi ha un munt d’epítets per descriure el fundador. Revolucionari, antisemita, faldiller, malgastador, adulador, ingrat, mal amic, pocavergonya. Així era el genial creador d’un món musical. La mesura de com es veia a si mateix la dóna el comentari que va fer el compositor quan va visitar la Capella Sixtina: «Passa el mateix que al meu teatre, un s’adona que no és un lloc per fer-hi broma».

Dues dones van tenir un paper determinant en la història de Casa Wahnfried, el nom de la residència familiar. Totes dues eren estrangeres, totes dues havien tingut una infància difícil, sense cap mena d’escalf familiar, i totes dues van acabar sent les grans protectores i defensores de l’herència del compositor, l’obra i el negoci familiar creat al seu voltant. La primera era Cosima, filla il·legítima de Franz Liszt i d’una comtessa francesa, que va ser la segona dona de Wagner. L’altra era Winifred, una òrfena anglesa, acollida quan era petita per uns parents llunyans alemanys que als 18 anys es va casar en un matrimoni pactat amb Siegfried, l’únic fill mascle del compositor, quan ell tenia 40 anys i els rumors sobre la seva homosexualitat creixien.

Segons Carr, Cosima, «va comprendre el valor d’una marca ben definida», cosa que els successors també van aprendre. Amb deixebles i acòlits del mestre, la viuda va remodelar la imatge de Wagner. En va esborrar el passat revolucionari i, contra els desitjos del músic perquè el festival acollís altres autors, el va convertir en un temple en què només es representaven obres seves, no totes (com fins avui) i com s’havien representat en vida de Wagner.

Va correspondre a Siegfried introduir novetats a l’assumir la direcció del festival el 1906, quan la seva mare li va cedir la batuta. Sota el seu mandat Alemanya s’encaminava cap al nazisme, però va ser Winifred qui, quan va morir el seu marit, el 1930, el va convertir en un gran aparador d’aquell règim.

En realitat, molt abans que Hitler arribés al poder, la nova senyora Wagner ja l’admirava i ho va seguir fent durant tota la vida, com va assegurar dècades després, als anys 70, en un documental de Hans Jürgen Syberberg.

Acabada la segona guerra mundial, la família va passar per un procés de desnazificació. Es podia suposar que la persona idònia per dirigir el festival era Friedelind, una de les quatre nétes de Wagner, l’única cosmopolita de la família, l’única que havia denunciat el nazisme fins a exiliar-se i, a més, tenia coneixements artístics. Però no va ser així.

El patrimoni era massa valuós per deixar-lo en mans d’una rebel. Els seus germans Wieland i Wolfgang, els mateixos que anomenaven Oncle Llop Hitler i seien sobre els seus genolls, van ser els nous senyors de Wahnfried, tot i que en el seu testament Sigfried havia establert que la direcció del festival corresponia als quatre fills, els tres esmentats i Verena.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Que els dos germans ho dirigissin no significava en absolut que estiguessin en bones relacions. La desaparició de Wieland el 1966 va deixar el camp expedit a Wolfgang, que a més va tancar la porta del futur als seus nebots. I no només a ells. La va tancar als seus propis fills d’un primer matrimoni en benefici de Katharina, filla del segon, encara que al final va haver d’acceptar una successió compartida entre aquesta i la seva germanastra Eva.

Els Wagner, segons explica Carr, «en les seves gestes i maleses han estat sempre un mirall de la seva època».