Edith Sitwell recopila un catàleg d'extravagàncies a 'Excéntricos ingleses'

Edith Sitwell (1887-1964) sabia molt bé el que era ser anglès, o anglesa, i excèntric. Pertanyia a l’aristocràcia del seu país, una classe que havia fet de l’excentricitat gairebé una forma de vida. La seva família s’ajustava al patró. El fet que ella i els seus dos germans petits, Osbert i Sacheverell, fossin escriptors d’èxit formava part de les rareses de la seva classe. Ella mateixa, amb el seu allargat perfil que realçava amb vestits antics, reflectia aquell esperit aliè a la convenció.

«Els anglesos són especialment propensos a l’excentricitat, i crec que això es deu, en part, a aquest coneixement peculiar i satisfactori de la seva infal·libilitat que és el segell distintiu i el dret de naixement de la nació britànica», escriu Sitwell a Excéntricos ingleses (Lumen).

El llibre, recuperat en la traducció de Jordi Fibla, és un divertit catàleg de personatges d’allò més original i variat, escrit intel·ligentment amb una prosa en què abunden eufemismes i perífrasis i grans dosis d’ironia, tot plegat en el millor estil anglès.

Una de les moltes extravagàncies que cita Sitwell es va apoderar de nobles i hisendats al segle XVIII i va ser la d’incorporar un ermità decoratiu als seus jardins. L’anacoreta podia ser autèntic o aficionat, i l’oferta i la demanda es dirimia mitjançant anuncis publicitaris. «Creien que res podia proporcionar tant plaer a la vista com l’espectacle d’un home gran de llarga barba grisa i aspra túnica caprina repapiejant entre les incomoditats i les delícies de la naturalesa», escriu l’autora.

Lord Rokeby, que va ser temporalment ermità al seu propi jardí, després de visitar Aquisgrà va decidir que el seu medi natural era l’aigua, de manera que passava les hores en remull, ja fos al mar o en una banyera. El lord amfibi també va decidir deixar-se créixer una llarga barba que li donava un aspecte molt similar «al d’un gnom benèvol».

En el capítol dedicat als «esportistes» resulta evident que l’afició per lluir estrafolàries vestimentes en les carreres de cavalls, com continua sent habitual en el derbi d’Ascot, ve de lluny.

Un extravagant presumit era sir Robert Mackworth, que apareixia en un faetó estirat per quatre cavalls de diferents colors amb les rodes pintades a joc. Segons The Times: «Si alguna cosa pot incrementar l’extravagància del conjunt és que es proposa tallar una orella a cadascun dels cavalls, a fi de fer lloc a quatre roses monstruoses, de diferents colors», també a joc.

I per a estrafolaris, alguns noms de cavalls de carreres citats per l’autora, com Beso en un rincón; Ven a hacerme cosquillas, Jack; ¿Por qué me menosprecias? o Más dulce cuando estás vestido.

Per fer passar el singlot

Un excèntric del tipus temerari era el terratinent John Mytton, un entusiasta dels accidents, «tan perillós per al proïsme com per a si mateix». La seva excentricitat el va portar a calar foc a la seva camisa de dormir, que portava posada, per acabar amb un molest singlot. El cavaller va resultar amb greus cremades però va aconseguir que desaparegués la inconveniència.

Malgrat la propensió anglesa a l’excentricitat, no sembla exclusiva d’aquella illa. Sitwell cita un tal Don Lopus, un «il·lustre metge espanyol, un xarlatà a qui acompanyaven un bufó i uns ajudants, ja que al segle XVII un metge espanyol tenia necessitat d’un bufó».

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Segons sembla, el groller, de nom Fritado, recitava un poema «improvisat» per vendre unes pólvores que entre altres bondats desconegudes havien convertit Venus en deessa. Segons el poema, si s’hagués conegut aquell remei en l’antiguitat, ni Hipòcrates ni Galè haurien estat ningú, ni tampoc s’utilitzaria cap altra droga, ungüent o panacea, ni tan sols «el Gran Elixir de Ramon Llull».

Els personatges que desfilen pel llibre són molts i tots ells representen un món que va ser. Sitwell va escriure l’obra l’any 1933, quan l’Imperi britànic era una gran potència mundial. Fa anys aquell imperi va desaparèixer, però l’excentricitat britànica en el seu doble sentit, de raresa o extravagància i en el físic, d’estar fora del centre d’Europa, no es resigna a desaparèixer.