Nicolas Cage intenta evitar la fi del món a 'Señales del futuro'

¡Son Goku contra Nicolas Cage! Aquest podria ser el títol del repàs de les estrenes cinematogràfiques setmanals d’uns dies, els de la Setmana Santa, en què anys enrere abundaven les reposicions de superproduccions amb tema bíblic. Però els temps han canviat i el cinema que arriba per Setmana Santa té poca cosa o res a veure amb l’època en qüestió. De totes maneres, la pel·lícula protagonitzada per Cage, Señales del futuro, s’insereix en la modalitat de la ciència-ficció amb paràbola religiosa, tot i que des d’una perspectiva diferent de la d’un M. Night Shyamalan, per exemple, i sense tant deliri com el mostrat per Darren Aronofsky a La fuente de la vida.

Señales del futuro certifica, en tot cas, el valor d’un cineasta, Alex Proyas, i el to incombustible d’un actor, Nicolas Cage, que ja fa anys que és a la picota, però que segueix treballant com ningú. A l’espera que s’estreni –si és que s’arriba a estrenar– el remake que ha protagonitzat de Teniente corrupto, la pel·lícula bàrbara d’Abel Ferrara que ara ha versionat ni més ni menys que Werner Herzog, Señales del futuro, ens mostra el nebot de Francis Ford Coppola immers en la seva salsa.

Amant del contacte directe amb cineastes molt diversos, inclassificables o de tracte complex (Oliver Stone, John Woo o els citats Herzog i Proyas), Cage interpreta a Señales del futuro un astrofísic que ha enviudat i viu sol amb el seu fill petit. Tot canvia en la seva vida quan el nen rep un full de paper on, 50 anys abans, una nena turmentada va escriure una successió interminable i obsessiva de números. Col·locats adequadament pel protagonista després d’una nit sencera sense dormir, en una d’aquestes seqüències on Cage exagera més del compte però sempre acaba sent convincent, els números descriuen els llocs i les dates on s’han produït catàstrofes sonades posteriors al 1959.

Som en el terreny de les prediccions i la ciència-ficció religiosa, i si Cage campa amb llibertat per la pantalla, el director Alex Proyas sembla sentir-se molt còmode amb aquesta història impossible en què s’hi barreja l’apocalipsi, els elements paranormals, el thriller cosmològic, el relat de terror i el cine de catàstrofes. Proyas és un gran cineasta ignorat i obert a tot el que fa referència al món fantàstic. Nascut a Egipte el 1963 i foguejat en el camp dels videoclips i els anuncis publicitaris, va debutar amb un film neogòtic de culte, El cuervo, i va realitzar el 1998 l’excel·lent Dark City, una fosca i tenebrosa pel·lícula fantàstica, una barreja de film noir, relat expressionista i cyberpunk, que els germans Wachovski van utilitzar com alguna cosa més que un referent visual en la confecció de diverses seqüències de la seva alabada Matrix. Cineasta espoliat, doncs, Proyas ha seguit fent la seva en el món fantàstic amb una sort diversa. La seva trajectòria té mèrit: en les seves dues últimes pel·lícules, Yo, robot i Señales del futuro, ha batallat amb estrelles tan diverses com Will Smith i Nicolas Cage.

ADAPTACIÓ CONTROVERTIDA / D’estrelles no n’hi sobren a Dragonball evolution, el hongkonguès Chow Yun-fat a part, entre altres coses perquè l’única i verdadera estrella de la funció és el seu personatge central, l’inefable Son Goku, heroi d’un voluminós manga, d’una generosa sèrie de televisió –comprada per TV-3 el 1990 i convertida en una de les més importants de la seva programació infantil amb el títol de Bola de drac– i d’altres productes relacionats amb el cine d’animació i els videojocs. Aquesta pel·lícula firmada per James Wong, responsable de la interessant Destino final, pretén ser l’inici d’una trilogia al voltant de Goku i les seves aventures. En el pas del còmic de dibuix infantil, obra d’Akira Toriyama –tan influenciat pel mestre Osamu Tezuka–, al cinema, l’obra ha guanyat pel que fa a vistositat, però ha perdut bona part de l’encant que tenia. Els fans més fonamentalistes del còmic i la sèrie televisiva tampoc deuen estar gaire contents amb la transformació de Goku en l’espaviladet Justin Chatwin, un adolescent sense cap signe oriental a la cara que ja va ser fill de Tom Cruise a La guerra dels mons.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Però això és Hollywood. Lluny d’allà hi ha Control, la pel·lícula en blanc i negre rodada per un dels mestres de la fotografia en blanc i negre, Anton Corbijn, al voltant de la vida d’Ian Curtis, la gestació del grup Joy Division i el Manchester obrer de finals dels anys 70. Estrenada al festival de Cannes del 2007, aquesta esplèndida pel·lícula, que no té res a veure amb els biopics tradicionals d’estrelles musicals, és tant un homenatge a la figura torturada i tortuosa d’Ian Curtis com una bonica història d’amor, un retrat introspectiu com la recreació de tota una època, els seus signes socials, culturals i musicals. Corbijn, que ha fotografiat U2 i Tom Waits, David Bowie i John Lydon, i ha dirigit videoclips per a Depeche Mode, Nick Cave, David Sylvian, Nirvana i Metallica, anteposa aquí el personatge a l’obra, i p er això Control pot interessen de la mateixa manera als seguidors de Joy Division com als que mai abans han sentit cap de les seves nihilistes cançons.

LA PROPOSTA ESPANYOLA / A les portes del festival de Màlaga, centrat exclusivament en el cinema espanyol, ens arriba Al final del Camino, una espècie de comèdia romàntica amb la ruta xacobea com a teló de fons. Dirigida per Roberto Santiago, responsable d’una de les exitoses equacions elaborades entre cine i futbol, El penalti más largo del mundo, la pel·lícula demostra el poder de convocatòria dels actors que han triomfat a la televisió: aquí Fernando Tejero forma parella amb Malena Alterio, i es repeteix d’aquesta manera la química que tenien a la telesèrie Aquí no hay quien viva.