Buzzcocks, vigor i art en tres minuts

La moda d’interpretar íntegrament discos clàssics del rock segueix viva. I tractant-se de punk, gènere donat a les cançons de dos i tres minuts, almenys abordar dos discos sencers en comptes d’un. A això es dediquen els Buzzcocks, que dissabte a Apolo van doblar l’aposta amb el repàs íntegre dels seus dos primers àlbums,Another music in a different kitchen (1977) iLove bites (1978), supervivents del punk rock britànic en la frontera del power pop.

No van omplir la sala, però la implicació dels assistents va ser molt decidida. De fet, era possible deduir quina era l’eficàcia del grup en funció del comportament de l’audiència. Al minut 15, un fan de la primera fila es va buidar un got de cervesa damunt del cap. Al 30, es va registrar el primer salt d’un assistent a l’escenari per després llançar-se sobre el públic. Al 45, una noia era retirada per l’equip de seguretat en estat inconscient.

Pete Shelley i Steve Diggle estan fets uns xavals, i van compensar la seva audiència pel decadent espectacle ofert al Primavera Sound, ara fa gairebé dos anys. El correctiu anímic potser va tenir alguna cosa a veure amb el rescat del material de principiant que, pel que es va veure, els va rejovenir. Els avis d’Arctic Monkeys encara poden donar molta guerra, com va quedar ben clar amb les primeres notes de la vertiginosaFast cars.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

TRALLA I MELODRAMA / L’estructura del concert va ser una mica estranya. Primer, 11 de les 15 cançons del primer disc, atenent a l’ordre de l’àlbum original, seguides del rescat deBoredom(de l’epéSpiral scratch, del 1978) i 11 peces més del segon. Encadenant les cançons, sense segons morts: la paranoicaNo reply, la insistentSixteen i l’exaltadaAutonomy. Tralla immisericordiosa i esclats fugaços de sensibilitat melòdica; microsols urgents de Diggle i tornades agòniques assentades en harmonies vocals.

El moment culminant va correspondre amb l’encadenat d’Ever fallen in love (with someone you shouldn’t’ve),Operator’s manual iNostalgia. Punk amb melodrama. ¿Qui va dir que aquest gènere no tenia sensibilitat? Després d’una hora i quart de concert, el grup va reprendre, als bisos, el material restant dels dos discos, vuit cançons en total (entre elles,Orgasm addict) i una propina final ambHarmony in my head, un senzill del 1979 no inclòs als àlbums. Concert derevival, sí, però autoritari i vigorós; capaç de crear afició.