De la tele al teatre

En temps d'ERO i d'atur, a ells se'ls acumula la feina. Acompanyen les sobretaules i les nits televisives i els veiem sobre els escenaris ficats en altres drames o comèdies. Ja no són només els veterans de l'star systemcatalà; també els més joves compaginen càmeres i bastidors, estudis... El transvasament de caresmediàtiquesinunda les sales, i encara que a vegades puguin ser un reclam per omplir-les, els actors al.leguen que es necessiten taules per no ensopegar.

"El teatre és la prova del cotó. No hi ha trampa com al cine o la tele. Una cara sense talent no serveix", addueix Jordi Banacolocha, que aprofita les dues hores i mitja de viatge a l'AVE, després d'una escapada a Madrid, per estudiar el guió deVentdelplà(és el Llibert). "Ara estic molt per la Dora (Imma Colomer) perquè té Alzheimer".

LA VERGONYA D'ABANS A

Barcelona l'esperen a més els assajos deL'inspector, que arribarà al febrer al TNC, i on l'acompanyen altres cares de TV-3: Lluís Soler, Gemma Brió (El cor de la ciutat), Xavier Serrano (Polònia)... "No cansa combinar els dos mitjans: la tele és ràpida i variada. Els assajos d'obres són més pesats perquè és cada dia el mateix", explica Banacolocha, per a qui els temps en què la petita pantalla era un desprestigi ja queden lluny.

"Abans era una vergonya, es deia que ho fèiem per diners, ara hi ha sèries molt bones. Als Estats Units els millors guionistes treballen a la tele". Al seu parer, el salt demediàticsa escena, gairebé sense experiència, és més habitual a Madrid. "Aquí la majoria dels joves han començat en el teatre".

L'ANY DE GEORGINA En una sala de la Nau Ivanow, Georgina Latre (la Isona deVentdelplà) mou els malucs juganera sobre uns afilats talons davant d'un Jordi Martínez que baveja com el gos de Pavlov. "No em demanis que em tregui les calcetes perquè les porto brutes. Fan pudor de marrana", li deixa anar decidida. AssagenHikikomori, una obra de Jordi Faura sobre els adolescents japonesos que es reclouen a la seva habitació. Mingo Ràfols és el seuparei també hi actuen Enric Rodríguez, Àngels Poch i Pau Vinyals. "El 2008 ha sigut fantàstic", admet Latre, encantada amb el seu triplet professional:Ventdelplà,la pel.lículaForastersi, a partir del dia 20,Hikikomoria La Villarroel.

"També estudio interpretació, però hi vaig poc perquè les gravacions són des de les 6.30 fins a les tres, segons les escenes", explica la noia, que compara els dos mitjans: "Els personatges de la sèrie són més tòpics, al teatre estan més dibuixats i els has d'integrar més; no t'agafen només per tenir armes audiovisuals, necessites una professionalitat".

UNA ESCOLA

Mingo Ràfols (el Quico aEl cor de la ciutat) alaba la "il.lusió i les ganes d'aprendre" de la fornada juvenil que l'envolta. "La majoria estan molt preparats i la televisió és una gran escola per a ells. Vull pensar que els criteris artístics superen els comercials a l'hora d'elegir els actors. El que passa és que les cares conegudes estan més a mà; l'ideal seria anar a tallers de teatre, a veure noves companyies...",

subratlla Ràfols, que passa "molta son" amb el tràfec laboral. "També hem d'estudiar els guions, i tot això ho treus de les hores de son".

Ja ho diu l'incombustible Joan Pera, que cada nit s'embolica amb unatop modelal Condal(El joc dels idiotes) i als matins grava amb el seu fill Roger 13 anys i un dia (a més protagonitza Forasters a la cartellera de cine): "Els actors o ens morim de gana o de son". Ara, no obstant, no acaben tan tard, ja que l'horari de les funcions s'ha avançat. "Els de la meva edat fa molts anys que simultaniegem teatre i tele, i abans les obres eren a les 10 o més tard", recorda Mercè Arà- nega (El cor de la ciutat), que està assajant al TNC Mort de dama. "És molt cansat sobretot si et toca matinar", afegeix l'actriu, per a qui la tècnica teatral exigeix molt més que les càmeres: "S'ha d'arribar amb la veu, imbuir-se de naturalitat... ". I no hi ha repetició possible.

La maratoniana jornada de Maria Molins inclou una triple feina: al matí grava El cor de la ciutat (fa el paper de la Isabeleta), a la tarda assaja Una comedia española, de Yasmina Reza, que dirigeix Sílvia Munt, i al vespre rep els aplaudiments del públic amb el seu paper protagonista de La Dama de Reus, que es representa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). "És esgotador, però si es té energia es pot fer. A mi em salva la migdiada; és sagrada". Les sessions de maquillatge li serveixen per poder canviar de xip: "Em relaxen, respiro profundament i em fico dins del paper. És qüestió de pràctica".

SOBRAT D'ENERGIA A Nao Albet, a punt de fer els 18, li sobra energia. El Martí de Ventdelplà és un dels nois d'història de Josep Maria Pou al Goya, i encara treu temps per fer cant, piano i claqué. "A vegades dormo quatre hores, però ho porto bé. L'any passat va ser més terrible perquè estudiava Batxillerat", diu l'actor, que ja pensa a escapar a Londres per estudiar en una gran escola. "Seria molt cutre que els directors de teatre ens escollissin per ser cares conegudes. No crec que la gent ens vingui a veure per això, encara que a vegades a la sortida del teatre em diuen Martí".

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Al madrileny Fernando Gil el reconeixen perquè va donar la cara a Noche Hache i ara ho fa a La tira (La Sexta). A més, triomfa amb el seu hilarant triple paper a Spamalot --Lancelot, francès i bruixot--, molt elogiat fins i tot pel mateix creador del musical, Eric Idle. "A Barcelona s'han sorprès al veure'm en un escenari, però jo he fet molt de teatre, des d'obres clàssiques i en vers fins als quatre anys a Los mejores sketches de Monty Python. Potser sortir a la tele és un plus per cridar l'atenció, però enfrontar-se a les platees i fer riure exigeix experiència. No crec que un famós resolgui l'afluència a les sales".

ARRISCAR Crític amb el reclam dels mediàtics, el jove dramaturg i director Jordi Casanovas anima els programadors i el públic a "arriscar més" pels talents desconeguts. "Hi ha intèrprets molt bons que la gent no coneix". Però Abel Coll, codirector de l'obra Hikikimori, amb un repartiment molt televisiu, és contundent: "El públic no és tonto; sap si un artista és bo o dolent. Jo no tinc tele a casa, no la veig. El que passa és que aquí, a diferència de llocs com Londres o París, no tenim una cultura teatral i les referències són televisives perquè en aquests moments hi ha molta producció".