Conchita: "Cantar no em fa mai tall"

Cantautora

No queda ni una entrada per sentir-la aquesta nit a la sala Luz de Gas i, amb només un disc, ja té dos Premis de la Música.

--No sembla una tasca fàcil entrevistar algú que s'ha donat a conèixer cantant: "No he tingut mai gaire facilitat per posar les cartes sobre la taula". ¿Tan tímida és?

--Bé, una mica. Quan estic amb poca gent parlo sense problemes, però si estic envoltada de set persones que no conec difícilment em sentiràs parlar, em fa molt de tall.

--¿I també cantar?

--Cantar no em fa mai tall. A qui li agradi, fantàstic, i a qui no, tampoc passa res. Jo crec en el que faig i sóc conscient que ningú agrada a tothom. És normal.

--¿És tan melancòlica com sembla a l'escoltar les seves cançons?

--Una mica sí que ho sóc, però en realitat el que passa és que em costa molt menys compondre quan estic baixa. Hi ha qui diu que faig can- çons tristes com si fos una cosa dolenta, però és que jo no pretenia fer cap disc de patxanga. Això és el que jo volia. Potser el següent és més alegre. O potser no.

--En les seves lletres parla molt del que hauria pogut ser i no serà mai.

--Em preocupa no deixar espines d'aquestes que es queden aquí, i cantar-ho és una manera de tancar el cercle.

--Com diu un dels seus títols, ¿alguna vegada ha de comptar fins a tres per donar crèdit a tot l'èxit que està vivint?

--Encara no ho he assimilat, però estic molt tranquil.la. De fet, percebo en tot el que m'envolta molta més pressa o nervis dels que pugui tenir jo. Abans tocava un o dos cops al mes i ara toco moltíssim més. I això és en el fons l'únic que ha canviat. Quan cantava les mateixes cançons als bars, per a poca gent, no eren més bones i més dolentes que ara.

--El disc l'ha produït Juan Luis Giménez, de Presuntos Implicados.

--És algú increïble, millora el que fas sense necessitat de canviar-te les coses. M'agradaria repetir amb ell.

--¿I la van proposar com a substituta de Sole, ara que els ha deixat?

--Ui, no... I ara.

--No és gaire corrent que una madrilenya de 27 anys tingui com a primer record musical François Hardy, Henry Salvador o Edith Piaf.

--És el que escoltaven els meus pares i això sempre et queda. A més, jo vaig trigar molt a posar la ràdio i descobrir artistes. Jo era superinfantil. Pel meu compte posava cintes de Teresa Raval i coses així...

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

--¿És cert que ja té escrit material per a diversos discos?

--No deixo mai de compondre, encara que d'una manera desordenada. Molt a cop d'inspiració. De sobte estic parlant amb algú i li dic: me n'he d'anar. I me'n vaig corrent a desenvolupar una idea que m'ha vingut al cap.