"He hagut de parar entrevistes per desfogar-me i poder continuar"

Jordi Évole torna aquesta nit a La Sexta (21.20 hores) enmig del fragor polític que ha envaït el país. Però ell i el seu 'Salvados' han optat per anar-se’n a una altra guerra, la de persones amb els cors trencats, i ciutats devastades, que intenten sobreviure enmig de la desolació. 

–¿No ha tingut cap temptació d’inaugurar la nova temporada amb el procés?

–Sí, és clar, les temptacions hi són, però sempre que tinguis un plat per servir que es pugui distingir del que s’està servint a totes hores. L’allau d’informació de Catalunya és tan enorme que o trobes una peça exclusiva o no val la pena seguir el corrent.

–L’any passat van obrir el curs amb Astral i ara tornen a incidir en el tema dels refugiats. 

–Fem un programa en què ens agrada arriscar amb els temes que escollim. Posar la vista al Mediterrani l’any passat i fer-ho ara aquest any a Síria i l’Iraq no és que sigui la cosa més comercial, amb tot el que està passant aquí. Però creiem que també és important girar la mirada cap a altres llocs i no perdre la vocació de Salvados. 

–¿D’on va sorgir la idea d’anar a la guerra?

–Quan vam tornar de vacances vam analitzar quina era la situació en aquell moment. Estàvem molt tocats pels recents atemptats de Barcelona i Cambrils, i vam decidir que havíem d’obrir la temporada amb un tema relacionat amb els atemptats i, si podia ser, anant a un dels possibles orígens dels atacs. En dos mesos sembla que hagi passat tota una vida des d’aquells atemptats, i això em preocupa. I el més recent, el de Nova York, gairebé l’ignorem. El terrorisme és segurament l’enemic més gran que té ara la nostra civilització i ens n’oblidem quan ja han passat dies després que ens hagi tocat directament.

–El procés s’imposa. 

–És que el procés és realment molt atractiu i és un tema que sembla fet expressament per a la televisió. Ara mateix no hi ha cap reality show ni cap culebró millor que aquest: hi ha una infinitat de personatges, cada un d’ells molt ben definit, i un fil argumental que no escriuria ni el millor guionista. La televisió té un filó immens.

–¿Va tenir por abans de marxar?

–La nit abans de marxar vaig pensar: «¿Quina necessitat tens de fer-ho?». Però una vegada hi ets, tot es relativitza molt. A Raqqa [Síria] sents explosions molt a prop i t’espantes, però al cap de dues hores de sentir-les les normalitzes completament.

–¿Què li ha quedat gravat a la retina?

–L’absoluta devastació que produeix la guerra. Quan arribes a un lloc com Mossul [Iraq] i parles amb la gent, és molt difícil que a la tercera o quarta pregunta no s’hagin posat a plorar. Hi ha un dolor instal·lat dins d’aquestes persones que et deixa desfet. I també la mateixa destrucció física. Això té una perversió, perquè estèticament sembla un decorat, però després entres en un portal, notes l’olor de putrefacció i et diuen que és un cadàver que no s’ha pogut recollir. És una altra dimensió.

–Quan van gravar 'Astral' va dir que era difícil no deixar-se portar per les emocions. 

–Llavors vaig aguantar tots els rescats que vam viure, i les emocions em van sortir quan vam tornar. Ara no, perquè he hagut de parar entrevistes, girar la càmera i desfogar-me per poder continuar. Al programa no es veurà: no puc narrar una realitat en aquelles condicions. T’has de recompondre i continuar amb l’entrevista on l’has deixat. Hi ha situacions que et produeixen ràbia i impotència.

–En el segon programa s’enfronta a un os dur de rosegar.

–Un os madur [riu].

–El president de Veneçuela ha escampat que es va sentir com si fos a Guantánamo durant l’entrevista que li va fer. 

–M’ha sorprès. Hi va haver moments que sí que es va posar més tens, però el to de l’entrevista el vaig veure bastant bé. Forma part del món de Nicolás Maduro. En la distància curta, em va semblar una persona cordial i em va tractar bé. Òbviament, quan vaig començar a entrar en matèria, hi havia moltes preguntes que no li van agradar, però és que potser no està acostumat que li preguntin segons què.  

–¿Quina conclusió n’ha tret?

–Que Maduro és conscient del desastre econòmic que viu el país, però que utilitza l’enemic exterior per justificar-ho tot.

–Amb aquests dos programes, la nova temporada de 'Salvados' se’ls posa difícil… 

–Sempre ens ho diuen. Salvados cada any es posa una sèrie de metes. És veritat que ara han arribat molt al principi. Entenc que les temporades són irregulars. Hi ha programes més potents que d’altres, perquè amb 20 edicions a l’any és normal que això passi. Se’ns han ajuntat dues emissions internacionals potents al principi, sí, però espero que arribin altres temes. Tenim un equip que no para de buscar i proposar i estic convençut que encara ho podem fer més gran.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–¿Sent que aquestes dues entregues l’han canviat personalment?

–Tu no ets conscient de totes les experiències que et cauen a sobre; anem a una velocitat tan gran, que no ens assabentem del que hem viscut fent Salvados. Ens n’adonarem quan passin els anys i ja no hi sigui, quan mirem enrere i diguem: «Estàvem penjats. ¿Com se’ns va acudir aterrar a Raqqa, estar quatre dies a casa i agafar un altre avió per anar a Veneçuela?». Això no deu ser sa mentalment i alguna mena de factura passa anímicament.