A la venda el refugi pirinenc de Franco, Fraga i Joan Carles

Aquesta és la història d’una casa. D’una mansió de novel·la. Però també és la crònica d’una regió, de com una empresa nascuda durant el franquisme va convertir una tranquil·la vall en una pròspera indústria. L’Enher tenia la seva seu a Barcelona, a la Casa Fuster, però el pulmó ventilava a l’Alta Ribagorça, on es van instal·lar centrals hidroelèctriques que encara avui donen llum a gran part de Catalunya. En aquelles muntanyes es va construir el 1953 La Farga, una residència de tall suís que es convertiria en refugi pirinenc de personatges com Francisco Franco, Manuel Fraga o Joan Carles de Borbó. Els directius el van fer servir com a lloc d’estiueig durant dècades. També per complimentar polítics, diplomàtics, ministres, homes de negocis… Aquelles parets guarden grans confidències, però avui només guarden silenci. En desús, Endesa, que als anys 90 va absorbir l’Enher, ha decidit vendre la finca.

 

    La vall de Boí era a mitjans del segle XX un lloc gairebé inhòspit. La marca de motocicletes Montesa va voler demostrar la bravura de les seves màquines i cinc dels seus dirigents, quan encara no existia la carretera, el 1945, van aconseguir pilotar-les fins al balneari per camins rurals. A tres quilòmetres d’aquell recés de pau es va aixecar La Farga, una casa de tres plantes i 12 habitacions que ara està a la venda, segons va avançar 'La Mañana' fa uns dies. Endesa no diu res sobre el preu, només diu que està «en bon estat» i que ja no hi va ningú «de manera recurrent». Podria ser un hotel. O la seu d’un organisme públic. 

    

El dictador va estar a la finca almenys tres vegades. Portava un seguici de seguretat d’unes 50 persones, i això obligava el servei a anar-se’n a dormir als pobles pròxims perquè no hi havia llits per a tant guaita. I això que les golfes estaven plenes de lliteres. Franco sortia sol per inaugurar infraestructures, per pescar (qui sap si també aquí li posaven la presa a l’ham) o per passejar. Tant li va agradar l’entorn, que el 1955 va firmar el decret que va crear el parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. És fàcil imaginar-se’l al porxo removent un brandi, amb la magnífica vall de Boí als seus menuts peus. O al saló, presidit per un retrat seu. O qui sap si a les seves habitacions, l’habitació u, perquè totes tenien número. «Era com estar en una casa de James Bond», defineix una veïna que pot testimoniar la decoració «alpina i una mica retro». 

PISCINA I TENNIS

Al jardí hi havia una piscina climatitzada –d’energia no en faltava per mantenir-la calenta tot l’any–, pista de tennis i hivernacle. No en queda res d’allò. Els que l’han vist de prop (des de la carretera s’endevina poca cosa) parlen de bancs de pedra amb molsa i de camins desangelats. Res a veure amb les tres dècades que hi va passar Teresa Noray. Primer com a serventa, i al final, com a majordoma. Té 82 anys, viu a Erill la Vall i surt al carrer amb una rebequeta. Està nevant. Guarda un bon record d’aquells anys. A la paret de casa seva, alguns dels plats –amb dibuixos de cérvols– que ella s’encarregava de servir als hostes. «Els que es trencaven una mica me’ls podia emportar».

  

 L’Enher va donar feina a milers de persones. Es calcula que a més de 10.000. Encara avui viuen a Pont de Suert molts dels obrers que van treballar a les mines, les preses i les centrals. O els seus fills. O els seus nets. La seu del Consell Comarcal va ser una altra mansió de l’Enher. La Comtessa, es deia. Al costat, una filera de casetes nobles. També de la companyia. No gaire lluny, uns blocs on despatxava el metge de l’empresa, que va certificar no poques morts per accident laboral. I una església, verda, discutida, construïda per l’enginyer Eduardo Torroja (1899-1961). El franquisme li va donar el títol de marquès, i la vida, amb els anys, una neta que es convertiria en la cantant de Mecano.  

    

En tot plegat va tenir molt a veure Victoriano Muñoz (1900-2000), creador de l’Enher però a la vegada pare de gran part de l’obra pública catalana del segle passat. «Era el que més venia a la casa», recorda Noray. De la mà d’aquest enginyer renaixentista van sortir preses, autopistes, carreteres, aeroports, pantans i línies elèctriques. «Un home que va moure muntanyes», va definir el seu biògraf, Llorenç Sánchez. Va crear una empresa molt d’acord amb l’època: vertical, jeràrquica, paternalista. Els directius anaven a La Farga, però els treballadors també tenien el seu retir: uns pisos al pròxim poble de Malpàs. Un d’aquells treballadors retirats, que demana l’anonimat i que anomenarem Antoni, defineix La Farga com «el reflex de la diferència de drets socials». «A l’Enher ens educaven per entendre que hi havia certes coses que no estaven al nostre abast». Per això els directius vivien en acabalades residències mentre els peons s’arremolinaven en barraques al vessant de la carretera que puja a Boí.

CULTURA «ANESTESIADA»

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Hi ha qui es queixa que aquella allau de mà d’obra va acabar «anestesiant la cultura» de la comarca, i que l’únic corrent social que va arribar a arrelar va ser el rock&roll dels anys 80, amb tots els mals vicis adherits. També relaten que a Pont de Suert, on totes les famílies tenen algun vincle amb l’Enher, es manté l’estructura jeràrquica que va deixar l’empresa en herència. «Ha deixat un poble sense identitat», lamenta una veïna. Noray, en canvi, no canvia res de la se-

va vida. Del solter príncep Joan Carles recorda la seva simpatia. De Fraga, l’amabilitat de la seva senyora. De Franco, la seguretat. De La Farga, una mansió de pel·lícula d’incert futur.