Atrapats a Espanya

Atrapada a Espanya amb els seus cinc fills. Així és com se sent Angi Viteri 17 anys després d’emprendre el viatge des del seu Quito natal. Li havien explicat que aquí els sous eren molt alts i va pensar que valia la pena deixar enrere una bona feina d’auxiliar comptable a l’Equador. Els seus pares necessitaven ajuda econòmica. Com molts dels seus compatriotes, va començar a l’horta murciana.

«Cada matí s’hi havia d’anar. Si tenies sort t’agafaven i, si no, no guanyaves res. S’havia de suportar maltractaments i una feina infernal», recorda. Anar-hi era intentar que l’agafessin les furgonetes clandestines que transportaven aquesta mà d’obra tan barata.

LA TRAGÈDIA DE LLORCA

Fins que un dia va veure la mort de prop. Espanya es va commocionar el 3 de gener del 2001 amb la mort de 12 equatorians atropellats per un tren a Llorca. Angi tenia plaça reservada en aquella mateixa furgoneta, però els patrons es van voler emportar també una amiga seva, que justament s’havia compromès a cuidar-li el nadó. «Com que no tenia ningú amb qui deixar-lo, vaig haver de quedar-me a la casa». La seva amiga va morir i ella va marxar al cap de poc.

Ara viu a Leganés, un suburbi de Madrid, fent pinya amb els seus fills. La gran, Lil, aquell nadó de Llorca, ja té 16 anys, Alison 12, Marc 7, i Ashly, 18 mesos. Enmig, Mike, de 8 anys, és el centre de tota la família. Pateix una discapacitat del 85% des que va néixer que li afecta tota l’activitat motora, especialment els pulmons. «Va néixer mort, però van aconseguir reanimar-lo», rememora entre llàgrimes. Als seus 8 anys gairebé ni pot pronunciar la paraula mare, però se sap fer entendre. Els seus germans han après a desxifrar els seus gestos. En tenen prou amb una mirada.

Qualsevol que tingui cinc fills i una renda mitjana tindria dificultats per arribar a final de mes. Angi ni s’hi acosta. Fa més d’un any que està a l’atur i només cobra els 440 euros de la dependència de Mike. Li acaben de treure la prestació de renda mínima d’inserció, 580 euros, perquè no ha presentat uns papers que el jutjat tramita amb una lentitud còsmica.

El seu exmarit mai li ha passat ni un euro des que el va denun­ciar per violència masclista. Ell va aconseguir escapolir-se de la policia durant anys fins que el van detenir per un altre delicte. Angi només sap que és a Barcelona empresonat, però tampoc li envia res.

¿S’ha penedit de tenir tants fills? Fa cara de sorpresa: «¿De què serviria? Del que m’he penedit és d’haver vingut a Espanya». Va intentar acollir-se a un programa de retorn de l’Ambaixada de l’Equador, però el seu exmarit es va negar a firmar-li el permís per emportar-se els nens. Tampoc li pot treure la custòdia per violència masclista perquè va retirar la denúncia per consell del seu advocat d’ofici. Un crac.

Notícies relacionades

25 milions de menors estan en risc d'exclusió a Europa

Viatge al cor de la pobresa infantil

Save the Children porta els seus fills a classes de reforç i activitats lúdiques, a més de donar-li ajudes per al menjar i l’equipament escolar. Ho fan des del Centro de Recursos Infancia y Adolescencia Colorearte, creat a partir d’un conveni amb l’ajuntament. Atenen 75 famílies i 165 nens en risc d’exclusió.

Fa un any va estar a punt d’entrar en un establiment de pollastres a l’ast, però quan van saber que tenia cinc fills en van agafar una altra. «Algun sempre es posarà malalt», li van dir sense rubor.