«No era només muntar un ranxo, era ser ranxers»

-¿Un ranxo?

-Era un somni que jo tenia des de petita. Jo és que adoro els cavalls. Els adoro. Quan era adolescent, abans que tenir una moto volia tenir un cavall. M'encanten.

-I quan diu «ranxo»…

-Un ranxo, un ranxo. Per dedicar-nos a criar i a domar cavalls.

-D'acord. ¿Com es munta un ranxo?

-Bé, primer vam comprar una finca a la Terra Alta. ¿Per què allà? Perquè era el que més em recordava al Far West, tot secà, allò sembla una pel·lícula ianqui. No ho sé, simplement vam sentir que aquell era el lloc.

-¿I els cavalls? ¿Quins cavalls…?

-Quarter horses. Són cavalls americans, els cavalls de quart de milla, els que s'usaven per al correu. Tenen el quart posterior molt potent, i per tant, molta força.

-¿I per què aquests?

-Perquè és un cavall tranquil, i això era important tenint en compte que el que volíem era que la gent que anés a muntar perdés la por d'entrada. I perquè el que volíem fer era doma natural.

-Doma natural.

-Sí, la doma que es basa a entendre el cavall, a aconseguir que et segueixi perquè vol, no perquè l'hi manes. És un món.

-¿És fàcil muntar un ranxo?

-No és gens fàcil. Costa molts diners, per començar. Recordo quan vam anar a demanar el crèdit… «¿Cavalls?», ens van dir. «Però, ¿què volen fer amb cavalls?»

-Dono per fet que la idea era explotar el ranxo comercialment.

-És clar. Viure'n. Era el nostre somni. Però al final no va funcionar, jo crec que perquè estàvem molt allunyats… Això per un costat. Per un altre costat, llavors no era gaire coneguda la doma natural, i hi havia el fet que el Pat era nord-americà, i a més exmarine… La gent en recelava.

-El seu marit.

-Bé, exmarit.

-M'estava expliclant que no va funcionar. ¿Quant de temps van estar allà?

-Vivint allà, plenament instal·lats, quatre anys, del 2008 al 2012. I em dol que no hagi funcionat, em dol haver-me'n anat. ¿Sap aquest llibre, Memòries de l'Àfrica, que ella comença dient: «Vaig tenir una granja a l'Àfrica…»? Doncs jo sóc igual: «Vaig tenir un ranxo a la Terra Alta…»

-Quatre anys allà, enmig del no res. No devia ser fàcil.

-No ho va ser, però va ser meravellós. I això que al principi no sabíem gairebé res. Ell havia muntat a cavall al seu país i jo al meu, i això era tot. Però ens agradaven. Ens vam trobar dues persones a qui ens agradaven els cavalls, i en vam aprendre junts.

-¿Com era la rutina allà?

-Bé, allò era el camp, s'havia de treballar molt. Vaig aprendre a fer pa. Als nens els havíem de portar cada dia al col·legi, recollir-los, tornar-los a portar… I el treball amb els cavalls, que és exigent. Ens llevàvem amb el sol i al vespre ens ficàvem a casa. Érem ranxers. No era només muntar un ranxo, era ser ranxers. El Pat anava sempre vestit de vaquer.

-¿Botes, barret…?

-Tot. Però no per una qüestió estètica, sinó perquè era necessari. Et poses botes perquè hi ha insectes. Et poses barret perquè hi ha sol i vent. Portes un mocador perquè quan s'aixeca el vent a la Terra Alta has de protegir-te de la pols. Però que consti que no vaig votar Trump, ¿eh?

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

-Ha, ha.

-I el Pat tampoc, pobre, ell és superdemòcrata. Però hi ha molts clixés al voltant dels vaquers.