El blanqueig de Samaranch

"D'aquí un any optaré a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. El que ara diré quedarà com si no ho hagués dit mai: si sóc elegit president i tu ofereixes Barcelona per celebrar els Jocs Olímpics del 1992, et garanteixo que es faran aquí". L'ambaixador d'Espanya a la Unió Soviètica, Juan Antonio Samaranch, vell polític franquista, s'havia expressat sense embuts en la seva visita al primer alcalde democràtic de Barcelona després de la guerra civil, el socialista Narcís Serra.

Havien transcorregut tan sols un parell d'anys des que, l'abril del 1977, la mateixa esquerra que ara governava la ciutat feia ressonar a la plaça de Sant Jaume: "¡Samaranch, fot el camp!"  Samaranch va ser apartat el 1977 de la presidència de la Diputació de Barcelona i destinat a Moscou. Però ara tornava amb un pla meticulosament ordit i per materialitzar-lo necessitava els nous governants de la ciutat. Per això estava assegut davant de Serra al despatx de l'alcalde, un calorós dia de juliol del 1979, dissabte, perquè aquell dia els passadissos de l'ajuntament estan deserts i el prudent Serra no volia testimonis accidentals de la trobada.

Falangista de primera hora

Samaranch era un falangista de primera hora. Havia servit la dictadura com a regidor de Barcelona, delegat nacional d'Esports, procurador a les Cortes i president de la Diputació. També havia fet avantatjosos negocis com a empresari del règim, com la construcció de Ciutat Meridiana, ominós exemple de l'urbanisme sense escrúpols del 'desarrollismo' franquista.

Els temps estaven canviant. Ell era un vencedor de la guerra civil i els que ara administraven la ciutat ho feien gràcies als vots dels derrotats. Però això a Samaranch no l'incomodava gaire. Ell sempre havia sigut un home pràctic en la persecució dels seus interessos, sabia distingir amb velocitat i astúcia el que era substancial del que era accessori. I tenia un pla.

Les fases del pla

En aquest pla, era fonamental col·locar el seu projecte en l'agenda de l'alcalde. Que fos socialista, nacionalista o falangista resultava anecdòtic per al seu objectiu. El pla era aquest: aconseguir la presidència del COI, encarregar-li a Barcelona els Jocs del 1992, que resultessin inoblidables i tornar rehabilitat, blanquejat, a la seva ciutat, la mateixa que l'havia acomiadat al crit de "¡Samaranch, fot el camp!".

El 16 de juliol de 1980, hores després que el COI nomenés president Samaranch, Serra anunciava a la premsa que li agradaria que Samaranch pogués presidir uns Jocs a Barcelona. L'endemà, l'alcalde rebia un telegrama des de Moscou: "Accepto el repte".

Serra i el seu successor, Pasqual Maragall, concebien els Jocs com el motor que havia de permetre a Barcelona sortir de la letargia i portar a terme la transformació urbana més important en moltes dècades. Perquè fos així, els Jocs havien de posar-se al servei de la ciutat i aquesta última havia d'exercir un control ferri sobre el projecte.

La Brigada del 'Amanecer

El president del COI no veia les coses de la mateixa manera. Ell hauria preferit una ciutat al servei dels Jocs, però si havia de ser d'una altra manera, almenys que els seus interessos no fossin aixafats pel camí. Els seus i els de la seva casta, aquell grup d'adinerats senyorets falangistes conegut als 60 com la Brigada del Amanecer, que era quan solien plegar de les seves gresques Samaranch, Mariano Calviño, Francisco Godia, Jaime Castell i altres.

Sense Samaranch al capdavant del COI, Barcelona no hauria passat mai davant de París per aconseguir el Jocs. Samaranch va donar a Barcelona informació privilegiada sobre com guanyar-se el favor dels jerarques olímpics. I amb una aparent neutralitat pública, va bellugar els fils a favor de la seva ciutat i va fer saber a molts membres del COI que consideraria una derrota de Barcelona com una moció de censura a la revolució estructural que ell estava impulsant en l'olimpisme.

Estrambòtic afany

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Tot això estava molt bé i era molt d'agrair, però Maragall tenia una divisa indestructible: el control de l'operació olímpica era de la ciutat. Hi va haver nombroses crisis pels intents del Govern central, la Generalitat, els empresaris i el mateix Samaranch d'acotar el control municipal, però Maragall va saber resistir fins al final. El primer avís de com anirien les coses se'l va endur el mateix Samaranch quan l'ajuntament va vetar que la vila olímpica es projectés sobre uns terrenys del Prat en què 20 anys enrere havien invertit el president del COI, Godia i altres amics.

Barcelona-92 va néixer d'un pacte entre Samaranch i la ciutat. La ciutat, no una ciutat sotmesa, sinó ja democràtica, va acceptar el tracte, va lliurar batalla i va arribar on tothom ja sap. Per això ara sona estrambòtic l'afany de reescriure o recargolar la història. O d'esborrar un nom d'una escultura.