Carla Torres Danés: "Emocions i problemes ens fan a tots iguals"

Carla Torres (Barcelona, 1984), sempre va tenir facilitat per la dansa, la música i el teatre. Però ella volia ser metge. I va estudiar Medicina fins que, a tercer, amb ganes d'aprendre a tractar les persones, va veure que no era en elles on s'enfocava l'ensenyament, sinó en els segments malalts d'algú anomenat pacient. Va tenir una crisi existencial. Però, després d'una centrifugació de dubtes i les sorts de l'atzar, per fi avui té entre mans un projecte carregat d'humanitat: El Niu de Bambú.

-Torre Vélez, 35. A prop de l'Hospital de Sant Pau, aquest diumenge ¿obre un teatre?

-S'inaugura El Niu de Bambú, que és un espai escènic, petitó, però que dóna joc. Té 40 localitats i el seu escenari -5x6 metres- és per a muntatges minimalistes, sense grans atrezzos. També té una sala per a exposicions, xerrades, seminaris, presentacions de llibres o sessions de teatre fòrum. És un lloc per fer possible tot el que sembla que no és possible en una Barcelona tan social, on el tema social es tracta a vegades com una beneficència, amb un paternalisme que sembla no valorar de veritat el potencial de la diversitat funcional.

-¿Diversitat funcional és la nova manera de referir-se a la discapacitat?

-Sí, perquè el terme diversitat funcional és totalment inclusiu, un llenguatge que ens tracta a tots igual. ¿Hi ha algú que no tingui dificultat, en més o menys grau, amb alguna de les seves capacitats? Emocions i problemes ens fan a tots iguals. Tots tenim diversitat funcional, estem més o menys capacitats per fer alguna cosa.

-¿Quina relació té el nou espai teatral, el Niu de Bambú (www.elniudebambu.com

-Igual que la companyia de teatre que va néixer l'any passat, Bambú Cia de Teatre (www.bambuciadeteatre.org), que residirà al Niu, comptem amb actors, professors, voluntaris i personal amb diversitat funcional. Hi ha actors invidents i en cadira de rodes, intèrprets en llenguatge de signes per a públic amb dificultat auditiva i audiodescripció. Volem portar a escena propostes de crítica i inclusió social, i de recerca de nous llenguatges.

-¿I també d'un nou públic teatral? No estem habituats a observar més enllà de la discapacitat. Solem quedar-nos mirant la cadira de rodes, el bastó...

-Però la fragilitat que veiem en la discapacitat és només una primera capa. A mi el llibre Resiliencia. Crecer desde la adversidad, d'Anna Forés (Plataforma) em va canviar la mirada sobre la dificultat i els obstacles de la vida. Ara enfoco el talent. Em rebel·la que certs patrons socials i la mateixa discapacitat els oculti. Vull que el Niu traspassi patrons estètics, ideològics, que increpi i oxigeni, ajudant a esborrar l'estigma sobre la diferència que el món cultural també descarta.

-¿Com s'esborra un estigma?

-Demostrant què hi ha a l'interior de la persona. La programació estable requereix exigència en la qualitat professional. El niu acull, però des d'ell s'emprèn el vol.

-¿Què la va acostar tant a la discapacitat?

-Una malaltia em va deixar diversos mesos al llit. Vaig tenir molt temps per pensar i sentir. Quan em vaig recuperar, vaig ser guia de dues noies cegues a Anglaterra, i aquest any he acabat Educació Social a la Pere Tarrés. Necessitava vincular-me a un àmbit humà.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

-I al teatre, ¿com hi va arribar?

-Vaig anar a inscriure'm a un taller d'audiovisual, com a càmera, i per error em van posar en un de doblatge que feia l'actor Roger Pera. Em va encantar. Fa deu anys que doblo sèries de televisió, i pel·lícules de vídeo i cine. Vaig fer estudis teatrals a Anglaterra i un dia vaig proposar a una persona cega, Natàlia Roig, actuar a Anònim Venecià, de Giuseppe Berto. Porta 4 i Nau Ivanov van programar l'obra i vam tenir 20 bolos.