Anar al contingut

UNA SANITAT MÉS HUMANA

L'hospital infantil de Sant Joan de Déu deixa de fer por als nens

El centre sanitari transforma la seva estructura i mobiliari en un entorn agradable, formatiu i divertit

La interacció amb els pacients redueix un 18% les dosis d'anestèsia al fer ressonàncies magnètiques

Àngels Gallardo

zentauroepp40678223 esplugues del llobregat 25 10 2017 nuevas instalaciones y a171026194650

ALBERT BERTRAN

Entrar al túnel electrònic que realitza ressonàncies magnètiques (RM) fa por, a molts adults i a la majoria de nens. Aquesta prova, que exigeix estar durant un mínim de 30 minuts en absoluta quietud a l’interior d’un forat sorollós sense cap més protecció que una bateta verda, és imprescindible per diagnosticar un creixent nombre de malalties esquelètiques o orgàniques.
    

La solució, quan es tracta de determinar què pateix un nen, és, invariablement, sedar-lo o anestesiar-lo, assumint com a mal menor que les substàncies necessàries per a aquest adormiment forçat no són innòcues.
    

L’àrea de diagnòstic per la imatge de l’Hospital de Sant Joan de Déu (HSJDD) d’Esplugues, immersa en un procés general que busca transformar el centre sanitari infantil en un lloc amable i divertit a més de rigorós, ha reduït un 18% les dosis d’anestèsic precises perquè els seus petits pacients superin les RM, o les TAC, sense el plor, l’ansietat i l’acceleració del ritme cardíac i respiratori que patien en els moments previs a la seva sedació, quan veien la infermera acostar-se amb la mascareta anestèsica. També han reduït la repetició de proves fallides.

ADORMIT SENSE ANGOIXA

«Un nen que s’adorm anestesiat sense ansietat ni agitació, no patirà alteracions del son o l’alimentació al despertar-se», adverteix David Ribera (doctor Gota-Gota), un dels pallassos contractats per l’hospital perquè acompanyin els pacients fins a la taula d’operacions dels quiròfans, entrin a la sala de ressonància magnètica, o intervinguin en les múltiples situacions en què hi haurà dolor, angoixa o por a l’abandonament entre amenaçants aparells.
    

Gota-Gota i la seva companya Lindes Farré (Doctora Fonendo) es barregen amb el personal sanitari en tots els procediments mèdics i quirúrgics en què participen nens de qualsevol edat, fins als 18 anys. La seva missió és que aquests pacients no deixin de jugar mai, encara que estiguin a un minut que els obri el cos un bisturí. «Ens consta que tenim un efecte terapèutic en els nens», diu Ribera.
    

La idea que els hospitals infantils siguin llocs simpàtics i plens de color és antiga, però en la immensa majoria de centres sanitaris espanyols aquesta intenció a penes s’ha traduït en alguna cosa més que pintar balenes i flors, moltes flors, en consultes i àrees diagnòstiques. Una ambientació que, segons els creatius de l’HSJDD, és massa infantil i amb nul·la capacitat terapèu­tica.
 

Dos pallassos amb una pacient, Martina, a l'hospital / ALBERT BERTRAN

   

El Sant Joan de Déu ha traspassat la imatge de chiqui park que abunda en altres centres sanitaris infantils, i ha introduït l’element formatiu i de suport emocional en la transformació arquitectònica i d’ús mobiliari empresa per aconseguir un objectiu: «No es tracta que el nen oblidi o desconegui que està en un hospital, sinó que canviï la seva percepció del que significa estar en un lloc on hi ha metges i infermeres que faran el possible per curar la malaltia que pateix», explica Maria Josep Planas, directora d’Experiència del Pacient, un servei sense precedents.

EXPERIÈNCIA CIENTÍFICA

Fer-se una ressonància magnètica, seguint amb l’exemple, suposa entrar en un intel·ligent entorn científic, amb nivells de comprensió adaptats tant a nens de 3 anys com a nois de 16 o als seus pares de 37, del qual se surt amb un notable coneixement sobre la funció del magnetisme en el sistema solar i els seus planetes, i la influència de tot plegat en la migració de les aus o la vida de les persones.
    

El servei d’imatge és un complex circuit amb seguretat gammificada per a pacients i acompanyants, en què unes enormes franges de colors alerten des del terra de la creixent potència magnètica de l’ambient: a partir del blau, no poden avançar els pares amb marcapassos o implants de titani. Si no és el cas, el familiar entra amb el nen i s’asseu a prop del tub magnètic en què el petit pacient veurà una pel·lícula a través d’unes ulleres en tres dimensions. El seu acompanyant observarà un vídeo científic en una pantalla que sorgeix al final del túnel diagnòstic.
    

Diagnòstic, teràpia, diversió i formació. «La intenció és que aprenguin mentre estan en tractament», sintetitza Josep Munuera, responsable d’innovació en l’àrea de diagnòstic per la imatge. 

Un nen ausculta a un gos sanitari al Sant Joan de Déu. / ALBERT BERTRÁN

Gossos amb formació sanitària

A la zona d’hospitalització de l’Hospital de Sant Joan de Déu, Mel, un bellíssim golden retriever de pel blanc, tolera amb mirada impertèrrita les manipulacions del Rubén, de 10 anys, que, subjecte al pal del comptagotes que li dosifica la medicació que rep a la vena, simula ser un veterinari que l’ausculta amb el seu fonendoscopi. Mentre està amb aquest intel·ligent animal, el Rubén deixa de pensar per què està hospitalitzat. Mel és un dels 10 gossos de teràpia formats per actuar en l’entorn mèdic dur i rigorós de l’HSJDD, que els ha contractat.
    

Aquests animals, amb capacitat transversal per interpel·lar emotivament tant un nen de 7 anys que es nega a sortir del llit perquè li fa mal la seva escoliosi, com a un desanimat adolescent de 18, formen part de la transformació que aquest centre sanitari ha experimentat en els últims anys fins a aconseguir, com cap altre hospital infantil d’Espanya, que l’entorn assistencial al complet siguin percebuts com a espais agradables per als nens, acollidors per als pares i gairebé sempre divertits.
    

L’entrada principal d’aquest hospital simula ser un museu científic. Reprodueix els sistemes orgànics de l’ésser humà en enormes objectes, sempre interactius: un intestí de 20 metres, un cor que batega si s’activa, un cervell que escriu missatges lluminosos. Un tobogan enllaça un pis amb el següent. I els pallassos, en plantilla del centre, s’ocupen que qui senti patiment acabi somrient. Així ho fa la Martina, de 4 anys, derivada des d’un hospital d’Extremadura, que lluita des de fa nou mesos, juntament amb els seus pares, contra un tumor estès en metàstasi. La nena accedeix que el pallasso Gota-Gota s’estiri al seu costat en un impossible llitet de joguina. La Martina s’ha oblidat que està en un llit de l’hospital.

Temes: Nens Hospitals

0 Comentaris
cargando