Unió de conveniència
El vincle entre democristians i convergents s'ha basat en un repartiment del poder no exempt de constants cops de colze La CDC de Mas no comparteix projecte ni sintonia amb Duran
Sense ’feeling’ 8 Jordi Pujol i Josep Antoni Duran Lleida, a l’acabar un ple del Parlament, el març del 2001. /
La pega que des del 1978 manté junts Convergència i Unió té dos components fonamentals. Un, l'interès de Jordi Pujol per obrir-se portes, per ampliar l'espai de Convergència a sectors democristians. Dos, l'habilitat d'un animal polític com Josep Antoni Duran Lleida per transformar la vella Unió en un partit influent, gràcies a donar periòdicament uns quants cops de colze a CDC i obtenir a canvi quotes de poder.
El matrimoni ha funcionat alimentat per les crisis periòdiques. Les que han permès aconseguir a Unió, fins a l'arribada d'Artur Mas, un pes important en les llistes, el Govern i altres institucions.
Les quotes
Un exemple d'aquesta tensió constant va ser la transformació de la coalició en una federació. Pujol va plantejar a Duran l'opció de ser el seu successor a canvi de diluir els democristians en el pal de paller convergent. La resposta va ser negativa. Però Unió ha obtingut quotes de poder, entre les més destacades, el lideratge de la federació a Madrid. En teoria, als democristians els toca una quarta part del pastís de CiU. Però és impossible saber si això correspon al pes que aporta en vots respecte al total. Només se sabria si Unió es presentés en solitari a les eleccions.
Les polèmiques internes sempre han seguit el mateix patró: el soci minoritari se sent maltractat (per la llei del català del llavors conseller Pujals, per la successió de Pujol, per unes declaracions contra Duran, per la ruta sobiranista, pels pactes amb ERC, per altres decisions de CDC...), les amenaces es fan públiques i una reunió d'urgència al més alt nivell decreta que tot va ser un malentès.
El canvi ha arribat amb Mas i la nova fornada de dirigents de CDC que, a diferència de Pujol, no accepten solucionar les disputes a base de regatejos. No. S'ha imposat el criteri convergent. D'exemples no en falten: el pacte amb ERC per abraçar la causa independentista, en un programa electoral que inclou l'Estat propi o la baralla per la substitució d'un eurodiputat d'Unió. Mentrestant, Duran segueix mostrant les seves discrepàncies públiques perquè hi ha qui encara dubta del lideratge de Mas i perquè considera que la via secessionista porta CiU a perdre la centralitat. És a dir, el poder.
I el poder és i ha sigut el tercer ingredient d'aquella pega. Un cop vistes les orelles al llop amb la derrota a l'ajuntament de Barcelona i el fracàs a l'àrea metropolitana (territoris clau per a qualsevol projecte amb vocació de ser majoritari a Catalunya, com és el de la independència), aquesta vegada sí que sembla que la pega comença a fallar
Notícies relacionadesEl que ja ningú dissimula és la distància sideral que separa els projectes polítics de Duran respecte dels de Josep Rull, o els de Josep Sánchez Llibre respecte dels de Carles Campuzano. I a això afegiu-hi l'escassa sintonia entre el líder democristià i els màxims dirigents que acompanyen Mas en la nau convergent .
Com en els matrimonis instal·lats en l'anar fent sense amor, queda la possibilitat que la inèrcia segueixi i a l'analitzar el cost-benefici d'una ruptura a les portes del 27-S s'acabi arribant a la conclusió que és millor mantenir la i de CiU. Fins i tot sense amor.
