Anar al contingut

FINS AL 21 DE GENER

La inspiració sumèria de Le Corbusier, Miró i Giacometti

Una exposició de la Fundació Miró amb peces antigues trobades en jaciments iraquians i modernes investiga com l'art de Mesopotàmia va influir en artistes del segle XX

Anna Abella

ALBERT BERTRAN

zentauroepp40888960 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110170004
zentauroepp40888950 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110165935
zentauroepp40888936 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110165913
zentauroepp40888959 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110170028
zentauroepp40888958 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110165908
zentauroepp40888981 barcelona 10 11 2017 exposicion sumer y el paradigma moderno171110165859

/

Giacometti posseïa una còpia en guix d’un cap del rei Gudea del 2120 aC, l’original del qual ha viatjat des del Louvre fins a una de les sales de la Fundació Miró per mirar de cara diversos dels dibuixos que en va fer el pintor i escultor suís, en què destacava els seus marcats ulls. És un dels exemples de la influència i fascinació que l’art sumeri va causar en artistes de les avantguardes del segle XX, com Joan Miró, Le Corbusier, Willem de Kooning o Henry Moore, que investiga l’exposició Sumèria i el paradigma modern.

L’origen de la mostra es troba al taller del mateix Miró a Mallorca, Son Boter, segons explica el comissari Pedro Azara. L’arquitecte Marc Marín va reparar en el fet que les parets de l’estudi, com demostren diverses fotografies, estaven plenes de grafitis de l’artista esquitxats de retalls de revistes i fotos penjades amb xinxetes en què apareixien peces d’aquell art mesopotàmic, com la màscara de Warka i orants sumeris. La seva funció no era precisament decorativa, sinó font d’inspiració d’alguns dels grafitis i de les escultures amb ulls desorbitats de l’artista barceloní.

L’interès de Miró per Sumèria, gairebé desconegut, també s’aprecia al veure diverses efígies femenines de terracota d’aquella regió del sud de Mesopotàmia amb cos humà i cara d’ocell que semblen tornar del passat metamorfosades en algunes de les estàtues que l’artista va compondre amb ganxos industrials.

L’exposició, visitable fins al 21 de gener, reuneix una quinzena de peces sumèries trobades en les primeres dècades del segle XX en jaciments iraquians; 60 obres modernes (dels anys 20 als 60); un epíleg contemporani de Francis Alÿs i Anselm Kiefer (sobre la sort de l’arqueologia de la zona), i un centenar de fotos, llibres, catàlegs, postals, cartells i revistes d’època que donaven compte dels descobriments arqueològics del Pròxim Orient.

Aquests últims van ser el canal divulgatiu principal pel qual els artistes –sobretot surrealistes com Georges Bataille, David Smith, Henry Moore, Henri Michaux o els citats Giacometti i Miró– van descobrir l’art sumeri, abans que aquest arribés als museus, durant el període d’entreguerres. Curioses són dues edicions de 1936 i 1956 d’Assassinat a Mesopotàmia, d’Agatha Christie, on la popular escriptora es venjava de la dona del cap del seu segon marit, arqueòleg, de la qual se sospitava que era un home o un hermafrodita i amb qui no s’avenia gaire.

«El sumeri era considerat un art senzill, primitiu, anònim», fet majoritàriament en terracota, que tenia difícil rivalitzar, en els anys del descobriment de la tomba de Tutankamon (1924), «amb l’egipci i el grecoromà, amb materials nobles com la pedra i el marbre», assenyala Azara. «Les seves representacions antropomòrfiques no al·ludeixen a poderosos déus, herois o faraons, sinó que són plenament humans que expressen humilitat rendint culte als déus». I precisament aquests trets a priori «negatius van ser els que van cridar l’atenció dels artistes moderns». Tenia les característiques del ja esgotat art africà i el van alçar com «el nou primitivisme».

L’escriptura cuneïforme va fascinar Henri Michaux i Batlle Planas perquè «expressava l’essència de les coses amb dibuixos que reproduïen les característiques del que anomenaven» o «pel que els signes explicaven», com el poema de Gilgamesh, relat del viatge iniciàtic del rei d’Uruk, d’ascendència divina, que descobreix la seva condició mortal i ha d’assumir-la. «Aquesta humanitat –segueix Azara– és el que interessa en la segona guerra mundial a molts artistes» (com el pintor Willi Baumeister).

EL ZIGURAT / El mite bíblic de la Torre de Babel, forjat pel zigurat babilònic, també va influir Le Corbusier, amb la seva arquitectura monumental (el projecte Mundaneum a Ginebra, de 1928), i fins i tot Lorca, amb un dibuix inclòs en el pòstum Poeta en Nueva York, on els escalonats gratacels semblen zigurats.

Petits segells cilíndrics amb escenes de lluita d’herois i monstres (tres són del Louvre), que «al rodar sobre una superfície tova com l’argila imprimien el seu relleu una vegada i una altra», van inspirar Baumeister, Le Corbusier i l’escultor David Smith.
Aquest es va basar en ells, poc abans de la segona guerra mundial, per a les seves grans plaques en bronze amb què va denunciar la violència del conflicte.

Les estàtues orants van inspirar Willem de Kooning i Henry Moore, amb unes figures femenines que semblen dialogar amb els seus ancestres de fa més de 4.000 anys. Moore, captivat per la calma que transmetien, exalçava el 1935 la «gran sensibilitat per la vida», el «misteri», la «grandesa i simplicitat» i, sobretot, el «profund element humà» que existeix en l’art sumeri.

0 Comentaris
cargando