Úrsula Santa Cruz: «Em reivindico immigrant per lluitar políticament»

Quan ha de prendre decisions importants, Úrsula Santa Cruz (Lima, 1966) va a les platges de la Vila Olímpica de Barcelona per escoltar el mar i reconnectar-se amb la Pachamama, la Mare Terra dels inques. Avui torna a aquest escenari per denunciar les múltiples violències que afecten la dona immigrant.  

–Va estudiar psicologia al Perú.

–Vaig néixer en un barri de classe treballadora del nord de Lima. La mare era secretària, i com no en tenia prou amb el sou venia roba, cosmètics i dolços. Vaig ser la primera dona de la família que va anar a la universitat.

 

–Però el seu fort no era la teoria.

–Vaig estudiar a la Universitat de San Marcos, que tenia una tradició de compromís amb les lluites del país, i vaig fer moltes pràctiques en espais ocupats i autogestionats per persones sense recursos. El 1995 vaig anar a treballar a un hospital rural. Era la primera vegada que veien una psicòloga i vaig portar el servei de salut mental a tots els poblets de la zona.

–Per a això no et preparen a la universitat.

–Jo anava amb els meus tests psicològics fets als Estats Units i per anunciar el servei tenia uns cartells en què sortien dones blanques i rosses. Res d’això servia en un lloc on tots vestien ponxo.

–Calia adaptar-se.

–Vaig haver de desaprendre moltes coses. Vaig començar a anar pels poblets i m’asseia a parlar amb les dones, que m’explicaven les seves històries de violència. La majoria no tenia estudis, però vaig aprendre molt de les seves lluites i sabers. L’experiència em va trencar els esquemes, va ser la meva escola de vida.

–Va ser la seva primera trobada amb la violència contra les dones.

–Jo treballava la violència sobretot en l’àmbit de la parella, però el 1996 va començar la campanya d’esterilitzacions forçades de Fujimori. A l’hospital arribaven dones indígenes i camperoles que havien sigut enganyades per fer-se un lligament de trompes. No era una lluita contra la pobresa, sinó perquè no naixessin més pobres. Aquí vaig descobrir la violència institucional contra les dones per ser pobres.

–Encara li quedaven per descobrir altres violències, aquest cop en carn pròpia.

–El 2001 vaig venir a fer un postgrau i un màster a Barcelona i per un canvi de normativa em vaig quedar un temps sense papers. Em vaig posar a treballar cuidant uns vellets i al principi va ser molt dur. Gent que no sabia res de mi em mirava amb llàstima, com si fos una ignorant. 

–Una mirada que revela els prejudicis sobre les persones migrants.

–Vaig trigar cinc anys a tenir els papers i sis a homologar el meu títol. Durant cinc anys vaig treballar com a tècnica d’atenció a la dona a l’Ajuntament de Montcada i Reixac i allà vaig descobrir les violències que patien les dones per ser immigrants.

–¿Per exemple?

–Una dona africana amb estudis no pot homologar els títols, per més idiomes que parli. A les estrangeres casades amb espanyols els marits les amenacen que seran deportades i no veuran els fills. I hi ha el cas de les bolivianes a qui l’Administració va prendre els fills. Ara faig tallers d’escriptura autobiogràfica amb aquestes dones perquè és una forma de recuperar la seva història.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Aquestes experiències la van acostar al feminisme anomenat descolonial.

–El discurs del feminisme blanc de classe mitjana-alta no m’encaixa. ¿On estan les dones afroamericanes, les llatinoamericanes, les xicanes? Aquest és el feminisme del qual em sento part, perquè fa una lectura no només des del gènere sinó des de la pobresa, la classe i el racisme. Jo ja tinc la nacionalitat, però em reivindico com a immigrant per lluitar políticament.