Anna Prats i Xavi Álvarez: «Tots som herois de les nostres vides»

Xavi Álvarez (Barcelona, 1978) va estudiar pedagogia, psicologia i també art dramàtic. Perquè cada cop que anava al teatre ho passava fatal assegut en una butaca del públic. No va saber per què ho passava tan malament fins que va pujar a l’escenari a actuar. Allà va entendre que ell desitjava actuar, volia ser a l’escenari. I allà va ser, a més, on acabaria coneixent la seva actual parella, Anna Prats (Barcelona, 1981). Ella als 10 anys ja va sentir que l’escenari és el seu hàbitat preferit. L’Anna i el Xavi es van conèixer assajant l’obra Quina vida, dirigits per Roger Pera. Avui narren vides de gent corrent que també escenifiquen.

–¿Com va sorgir la idea de fer-ho?

–(Anna) Va ser el regal que vam pensar per al nostre nebot. Quan va complir un any, vam crear un audioconte en què ell era el protagonista. I va ser un èxit. La gent va començar a demanar-nos contes personalitzats.

–¿Són recorreguts de tota una vida o els demanen també recrear certs episodis?

–(Xavi) Sí, molts són per a l’aniversari de l’avi o àvia. En la celebració els posen l’audioconte com a sorpresa. Però també hi ha parelles que ens en demanen un per regalar-lo al cònjuge o com a regal sorpresa de casament. Una noia ens en va demanar un per demanar-li un fill a la seva parella, i un noi ens en va demanar un altre per demanar matrimoni a la seva nòvia.

–Emocions a flor de pell, m’imagino.

–(Anna) Sí, nosaltres diem que són psicomàgics. Creiem molt en la transmissió oral perquè requereix un treball de reflexió previ. Quan vam començar a fer-los vam sentir que amb l’excusa del conte connectàvem amb una cosa molt transcendental. Un avi parla dels seus vincles amb la família i expressa coses parlades i d’altres de mai dites. Són com contes al voltant d’una xemeneia.

–¿Com aconsegueixen la informació de l’avi o àvia o del protagonista perquè sigui sorpresa la realització del seu conte?

–(Anna) Sempre hi ha algú de la família que ens ho encarrega, que s’ocupa de completar un extens qüestionari que preparem. Com més respostes ens donen, més material tenim per crear la història. A vegades es fa a través dels nets, amb l’excusa d’una redacció o entrevista amb un dels seus avis, per a l’escola. Aconsegueixen molta informació. Les veritats familiars afloren en els nostres contes. I això és terapèutic. Tot comença com un joc i acaba amb una història humana de 7 a 11 minuts.

–¿Com es distribueixen la creació?

–(Xavi) Jo m’inspiro i escric les històries i l’Anna fa de frontó, desenreda si cal, i fa la locució i l’edició. Quan els nostres fills –de 6 anys i de 2 mesos– dormen, nosaltres ens posem a fer això.

–A www.latevavidaesunconte.com fan protagonista gent que se sent normal i corrent. És més que un regal.

–(Anna) Sí, tothom és heroi de la seva vida. Això li dona el punt fantàstic al conte que creem i a la vida que l’inspira. Caldria fer-ho més, aturar-nos i pensar que tots som protagonistes i herois.

–Aquesta és la màgia del teatre que segueixen fent a través de les seves companyies [www.cialaniñabonita.com (infantil) i www.sotaminims.net (per a adults)]. Interpreten el que desitgen. ¿Què troben a l’escenari?

–(Xavi) En el fons, com en tot art, busques la teva pròpia veritat. A mi m’ajuda a entendre’m, soc mil cops més feliç estant connectat amb l’art. Poses la vida dempeus.

–(Anna) Hi ha molta vida en tot el que no es veu ni es percep, vida autèntica, i en el teatre emergeix tot el que no es veu però que sí que arriba al públic.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com es donen a conèixer?

–Fins ara el boca-orella ens ha ajudat molt. Com que fem bastants casaments i representacions dels contes davant de grups, al veure’ns sorgeixen més encàrrecs.