Pablo Álvarez: "El grafiti permet compartir el dolor amb els altres"

Amb 17 anys, a Pablo Álvarez (Badalona, 1989) li van fer una abraçada «quan menys ho mereixia i més ho necessitava». Ho va fer un professor d’aquests que són més referents que docents, o sigui, un professor. Ara, Pablo compleix aquesta funció amb els xavals que integren l’associació Krear-T, on es treuen els problemes de sobre a base d’esprai i paret.

-¿El grafiti és art?

-Per descomptat, encara que la pintura a la paret només és una part de l’activitat artística. L’art comença quan comences a pensar en el que et portarà a acabar pintant.

-¿Quines són aquestes raons?

-Habitualment ràbia i odi. Si vols transgredir és perquè no estàs d’acord amb alguna cosa. Però també pots expressar felicitat, una idea política o un relat teu.

-Transgressió, perquè és un art il·legal.

-No puc ser hipòcrita i separar grafiti artístic i vandàlic. El grafiti per definició és il·legal. El que el pot fer legal és una autorització, però el risc que es corre amb ella és pintar al dictat de qui l’atorga.

-Art il·legal… i ¿indomable?

-Home, doncs és clar. El grafiti és un crit salvatge de guerra, no un murmuri en veu baixa. Amb el temps et vas calmant, pots fer concessions, però mai has d’oblidar que un dia vas estar cabrejat i volies que t’escoltessin.

-¿Vostè estava cabrejat quan va començar?

-Sí. La meva obra és una excusa per transmetre alguna cosa. No tant com a reivindicació del meu ego, sinó com una devolució a la comunitat aportant una idea.

-Parli’m de Krear-T.

-Som una associació de Badalona, d’uns 12 membres, que fomenta gratuïtament el grafiti entre els joves com a eina de convivència social.

-¿Com van començar?

-El 2011, l’Ajuntament de Badalona ens va cridar a alguns grafiters per a un programa sobre el grafiti amb temàtica social entre els joves. Ens vam instal·lar a l’Associació de Veïns Juan Valera de Llefià, que cedeix els espais. Quan la col·laboració es va acabar, ens va agradar tant que vam seguir.

-¿Hi ha nexe emocional entre els joves?

-El grafiti, més en l’adolescència, sol partir de la negació: són comuns la incertesa, la por, el dolor, la contradicció i la repressió emocional.

-I tot això acaba convertit en art.

-Exacte. El grafiti és una forma d’alliberament: tu tens un sac de pedres i quan les dibuixes te les treus de sobre. A més, el grafiti permet que el teu dolor, una vegada és públic en una paret, pugui ser compartit pels altres. Que puguin arribar a sentir alguna cosa semblant al que has sentit tu, és una cosa increïble perquè reafirma la teva identitat: sents que existeixes, que algú et comprèn.

-¿Des que van començar, han notat algun canvi al barri?

-A Llefià ens han anat acceptant i veient en el grafiti més art que vandalisme.

-¿I en els nois?

-Partint que jo no soc ningú per ensenyar a una persona quin és el bon camí, sí, hem vist grans canvis en persones que han sabut canalitzar les seves emocions a través de la pintura.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què els diuen?

-Encara que alguna vegada he fet de pare, no m’agrada el rotllo de germà gran. En l’associació donem eines per pintar des del respecte: aquí no pintem camions. Ara, si quan surten d’aquí volen seguir fent grafitis, no els diré que no ho facin. Però els deixem clar que, si l’armen, no vagin al pare o la mare perquè paguin les multes.