José Antonio Ritoré: "En aquesta oficina plorem d'emoció sovint"

Per la seva capacitat de denúncia, el periodisme és un innegable instrument de canvi. Però a José Antonio Ritoré (Madrid, 1977) se li quedava petit. Després de publicar multitud d’entrevistes sobre emprenedoria social, drets humans i medi ambient i de treballar a l’obra social d’una entitat bancària, fa dos anys va recalar a Change.org, primer com a assessor de campanyes i ara al capdavant de l’equip, format a Espanya per només cinc persones. Mai tan pocs van ajudar tants a aconseguir tant. 

La seva és una feina difícil d’explicar. Me n’adono quan ho explico als amics i veig les seves cares de sorpresa. Pensen que Change.org és una eina digital que funciona de forma automàtica, que no hi ha persones al darrere. Aquí només som cinc, però la nostra feina és a vegades decisiva perquè una campanya tingui èxit.

¿A què es dediquen, realment? Change.org és la plataforma de peticions ciutadanes més gran del món. Només a Espanya, cada setmana se’n posen en marxa unes 600. Aconsellem els creadors de les campanyes perquè tinguin més èxit. A vegades, ajudant-los a redactar més bé les seves peticions. A vegades, assessorant-los per  escollir a qui les han d’adreçar. També els acompanyem en les entregues de firmes i gestionem la seva relació amb els mitjans.

¿De què depèn que una campanya triomfi o es perdi en l’oblit? Existeix això que en diem consciència col·lectiva. Quan una petició té èxit, sempre hi ha al darrere una història humana potent i també hi ha ciutadans amb passió i ganes que la posen en marxa. Però aquesta plataforma no seria tan eficaç si aquí no hi hagués persones posant-hi el coll. 

Estem en una seu lluminosa al centre de Madrid. ¿En què s’assembla el seu dia a dia a la feina en una oficina? El que fem aquí s’assembla més a la redacció d’un diari, cada hora salten notícies, que són les peticions que posa en marxa la gent. És molt emocionant, perquè ens impliquem en les històries. Aquí sovint plorem de l’emoció. Com el dia que la família de l’Osman, el nen afganès amb paràlisi cerebral que va aconseguir assistència mèdica gràcies a una campanya, ens va enviar un vídeo donant-nos les gràcies. I vam fer salts d’alegria el dia que el Miguel, un nen de 12 anys amb una malaltia neurodegenerativa greu, va aconseguir un medicament que millorava les seves condicions de vida arran d’una petició a Change.org. 

¿S’assembla a res que hagi fet abans? Abans treballava al’obra social d’un banc, on també duia projectes interessants, però allà tractava amb institucions, aquí amb persones. És emocionant ajudar la gent a apoderar-se i assistir en directe al procés que porta un ciutadà anònim a iniciar una petició, recollir suports, sortir als mitjans i lluitar fins a aconseguir el que considera just. 

Les seves campanyes cada vegada són més respectades, donada la seva repercussió. Algunes entitats els temen. ¿Tenen aquesta sensació?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Notem que els ciutadans tenen cada vegada més consciència de tot el que poden aconseguir amb el suport de la gent, i que les institucions n’han pres nota. La fragmentació política ens ha ajudat a acostar el poder al carrer. Avui és fàcil fer que un diputat s’assegui amb una persona que posa en marxa una campanya. Això abans no passava. Vivim bons temps per a l’activisme ciutadà.

–¿Té idea de per què es va inclinar pel periodisme social i ara es dedica a això? Quan m’ho pregunten, sempre penso en el meu avi. En els seus últims anys, quan ja no es podia valer per si sol, jo el cuidava als estius. Era un adolescent, però aquella experiència em va ensenyar a empatitzar amb les persones que pateixen i a rebel·lar-me contra les injustícies.