Anar al contingut

un veí ANOMENAT... Albert Castillón, periodista

«Un barri obrer com el Turó de la Peira et dóna caràcter»

CARME ESCALES
BARCELONA

Tot el que un barri pot deixar a les sabates d'un nen, s'ho va emportar Albert Castillón. Amb històries del carrer, on havia passat tantes hores jugant, ha construït una carrera professional. Circumstancialment ha estat associat a la investigació de màfies a Espanya, pel seu treball sobre l'operació Malaia, i també al periodisme de successos. No obstant, és l'aspecte humà i les històries de proximitat el que sedueix Castillón, un esperit explorador de la vida quotidiana. Als 15 anys, aquest periodista ja enviava articles d'opinió a la revista Rodamón i, als 16, cròniques a EL PERIÓDICO, un diari amb què avui torna a passejar pel seu Nou Barris.

Els seus pares, Dorita i Pantaleón, modista i mecànic de cotxes, van comprar «per 200.000 pessetes de l'època» el tercer pis del número 31 del carrer del Cadí, una vivenda en què Albert Castillón va passar els set primers anys de la seva vida. «Després, ens vam mudar al carrer de la Jota -per sota de la plaça del Virrei Amat- perquè la meva mare temia que la inseguretat dels carrers d'aquell Turó de la Peira de treballadors immigrants fos una mala influència per a mi», explica.

Ous estrellats

Que l'ambient d'aquell barri humil fos una mala influència només era un temor que tenia la seva mare, però les entremaliadures que emprenia aquell nano eren tremendament certes. «Nosaltres érem una família humil, amb pocs diners. Els meus pares no tenien tevisor. Anaven a veure'l a la casa d'un veí», explica Castillón. «Quan jo vaig néixer el 1962, el meu pare li va regalar a la meva mare una tele, en blanc i negre, per descomptat. I un dia, quan jo ja caminava, vaig anar directe al cable del televisor i, amb unes estisores, el vaig tallar», recorda. «Malgrat la guspira que va fer allò, jo no em vaig fer cap mal». La gosadia i les entremaliadures d'aquell nen no semblaven tenir límits.

«Una cosa que em divertia i sobretot feia riure moltíssim la meva germana, era estavellar ous contra les cortines del menjador. M'agradava contemplar com baixaven per la tela cap avall... La meva germana es feia un fart de riure»,

diu.

La germana es divertia, però la mare, 40 anys més tard, no vol ni recordar-ho. «Sí, era bastant entremaliat de petit. Em van haver d'operar per treure'm una perla de la meva mare que jo m'havia ficat al nas», diu el figura del Turó de la Peira, que des de fa sis anys resideix a Madrid. Des d'allà, viatja a Barcelona cada mes i mig aproximadament. «Tenim un pis a Sant Gervasi, però sempre venim a veure els meus pares. I els meus fills -Nil, de 12 i Tuixent, de 9- ja coneixen el Turó de la Peira», assenyala l'autor de Libro negro de las mafias (Arcopress). «Avui la muntanya del Turó és un parc preciós, però quan jo hi jugava, de petit, era un bosc salvatge», recorda. Tan salvatge com aquelles lletres que entraven a cop de regle. «Encara me'n recordo quan el professor em va enviar a buscar una barra per substituir el regle amb què em pegava. I se'm va ocórrer endinsar-me al bosc a buscar una fusta. És que jo era molt xerraire i, a classe, parlava massa», apunta.

L'empremta d'un barri

Castillón està convençut que «un barri obrer t'atorga caràcter». Almenys en el seu cas creu que va ser així. «La tendència reivindicativa des de petit, no me la trec de sobre i penso que, en certa manera, això m'ho ha donat el barri, encara que també tenir uns pares de classe treballadora, més aviat baixa», considera el periodista. «Nou Barris eren barris difícils, durs i complicats, durant molt de temps sense metro i amb moltes cases encara sense ascensor i sense possibilitat d'instal·lar-ne. El Turó de la Peira, 50 anys després continua sent un barri obrer, encara que avui en dia amb immigració procedent d'altres països», constata.

A casa dels seus pares, el periodista encara hi conserva una bona hemeroteca dels anys de la Transició. «Hi ha retalls de premsa de les primeres eleccions democràtiques, la detenció de Boadella...», exemples noticiables d'una època convulsa. «Els dissabtes anava amb el meu pare a córrer davant dels grisos. Era el nostre divertimento, explica Albert Castillón. El periodista va néixer pocs dies abans que tingués lloc la gran nevada del 62, que va deixar aïllats molts barris com el seu, el dia de Nadal. «Els meus pares m'havien portat a visitar la família, al centre, i ens vam haver de quedar amb ells uns quants dies perquè el Turó de la Peira estava inaccessible», diu.

La neu sumava obstacles a un entorn acostumat a lluitar per les seves millores. Un dels seus lluitadors nats, el Mag Félix, veí d'escala quan Albert Castillón vivia amb els pares, va ser el seu primer entrevistat, «després del meu avi», precisa.

0 Comentaris
cargando