Carol Mir: "Només hem començat a integrar la discapacitat"

Fragilitat, inutilitat, minusvalidesa... El món de la discapacitat ha anat heretant tants estigmes com maneres existeixen d'afrontar positivament i integradorament, entre tots, les vivències d'aquells que són menys talentosos, menys ràpids, els que necessiten l'ajuda de logopedes o psiquiatres. Carol Mir ha crescut veient un certificat de discapacitat intel·lectual del 38%. Sentir-se útil i part d'un tot social és la seva noble aspiració. És just el que viu fent pinya com una més dels Capgrossos de Mataró.

-En un castell hi ha posició per a tothom, ningú sobra. És una bella metàfora d'aquella integració que motiva ¿la seva lluita o el seu somni?

-La meva lluita i el meu somni. Ara mateix formo part del grup Autogestors del Maresme, que és un col·lectiu de persones discapacitades que ens anem reunint per compartir vivències, idees de sensibilització per a la millora social i somnis, com el que jo espero un dia poder veure realitzat: una societat que no discrimini la discapacitat, en què tothom qui ho desitgi, sigui quina sigui la seva capacitat, pugui trobar el seu lloc al mercat laboral, a l'aula o a la universitat.

-Autogestors del Maresme ¿va sorgir per iniciativa pròpia de gent com vostè?

-Va sorgir de la Fundació El Maresme, que promou la integració social de les persones amb discapacitat intel·lectual, i forma part d'Autogestors de Catalunya -19 en total, amb 167 membres-, que estan coordinats per la Federació Catalana d'Entitats de la Discapacitat Intel·lectual (Dincat). A l'octubre vaig ser elegida una de les quatre representants de tots els Autogestors.

-En el seu camí personal, ¿què ha dificultat més la seva vida diària respecte a aquell grau de discapacitat que li van detectar?

-Jo realment no m'he sentit mai una persona discapacitada. No em sento limitada. He pogut viatjar sola, i sempre he tingut bones amigues, ja a l'escola.

-¿Està treballant actualment?

-Sí, treballo des de fa sis anys al departament de serveis de la Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, en un lloc de treball no protegit. Abans havia estat vuit anys en un centre especial de treball dedicat als manipulats. Estava bé, però un dia vaig parlar amb un responsable i li vaig dir que jo em veia capaç per treballar en una empresa normal. I al cap de dos mesos vaig entrar on estic ara.

-¿Té parella?

-Ara no tinc parella, però si algun dia conec algú que m'accepti m'agradaria poder formar una família.

-Acceptar la discapacitat, ¿què suposa?

-Suposa aprendre a mirar amb normalitat tot el que pugui comportar, saber parlar sense utilitzar paraules com subnormal, que per a nosaltres és un dolorós insult, i suposa el més important: no aïllar les persones discapacitades en activitats o llocs. Existeixen molts graus de discapacitat, però moltíssima gent com jo, fins i tot sent considerats discapacitats, podem portar una vida normal. Però en la nostra societat només hem començat a integrar la discapacitat. Ens queda molt camí per recórrer i els mitjans hi poden ajudar molt.

Notícies relacionades

La Diada del Mercadal no acaba de collir tots els fruits

La Colla Vella exhibeix múscul descarregant el 4 de 9 sense folre a Tarragona

-¿Com defineix la seva manera de ser?

-Sóc molt independent, intento treure'm les castanyes del foc jo soleta, sense demanar ajuda, i si ho aconsegueixo el meu entorn ho sap després. Si no puc, demano l'ajuda que necessito. També sóc molt activa, socialment parlant. Per això estic a la colla castellera Capgrossos de Mataró des del 1998. És la meva via d'escapament, on allibero ràbia i força i on he conegut moltíssima gent, els grans són amics i consellers. Vaig fer un blog de música (www.radio-bsb.blogspot.com) com a fan dels Backstreet Boys, i participo en molts actes solidaris, com el Gran Recapte d'Aliments o La Marató de TV-3.