Les masses fan por

Fa molt de temps que em repeteixo el principi d’aquell article que Umbral  va dedicar a López Rodó, quan la Transició encara es deia Nadiuska: «Tots esperàvem un octubre calent, però sembla que tindrem un setembre animat». El setembre passat va ser massa trist, i va començar a finals d’agost amb la mani contra l’atemptat de la Rambla i en homenatge a les víctimes. Hi vaig anar de cronista i en vaig sortir marxista, creient que l’única cosa que es podia dir era una cosa de la mena «víctimes del món, uniu-vos».

En els temps de Nadiuska i de Marcelino Camacho es portava ser marxista de Groucho, i al capdavant, i amb tot el dret i la finor del món, per descomptat, hi havia Manuel Vázquez Montalbán. Després va caure el mur, l’esquerra es va quedar sense parla i així ens vam convertir en marxistes de Harpo. La lluita de classes era a penes el ressò de la seva botzina. Arribat el segle XXI, s’imposa el marxisme de Chico. Ell és l’emigrant, ho diuen el seu barret i la seva jaqueta, que li resulten tan estranys com ell ho és al món. En el que el seu personatge té d’italià hi ha el que l’esquerranisme d’avui agafa de gramscià. Chico també ha nascut dotat per a l’exegesi, per desxifrar senyals que ningú entén, i per això fa d’intèrpret entre el marxisme mut de Harpo i el marxisme loquaç de Groucho, i per tant d’intermediari entre Marx i la resta de la humanitat. En Chico hi ha l’esnobisme, el dandisme dels que s’asseuen solitaris a tocar el piano. La seva és una elegància humil, la mateixa que la d’aquells paios del bar, del sindicat, que sabien jugar a escacs.

Escric aquesta crònica en un dia de vaga en què no crec, però no ho faig per rebentar-la (pel que fa a mi) sinó perquè escriure no és per a mi una feina sinó una droga, una via d’evasió. En altres vagues també he escrit, llavors ho feia perquè creia que era la meva manera de recolzar-les, de sumar-m’hi, d’explicar-les. En realitat, l’únic que pretenia era escriure. Perquè alguna cosa m’interessi ha d’estar acabat en el més tràgic dels sentits. Em fascinen les coses antigues, tinc passió pel que no existeix. Això es dona molt en la literatura. Això, per exemple, és el que vincula dos escriptors tan dispars com Baudelaire i Lovecraft. L’assagista Antoine Compagnon els anomena els antimoderns (amb aquest títol apareix el seu llibre editat a El Acantilado). No ha inclòs Lovecraft, però aquest autor reuneix totes les condicions.

Baudelaire detesta el culte al progrés, no en va és el primer decadentista. Lovecraft es confessa d’aquesta manera en una carta: «La vellesa em va reclamar amb poca edat». Tenen més coses en comú. Tots dos són conservadors, però conservador és una altra cosa, són reaccionaris, i tots dos viuen sobresaltats per un terror. Els  pertanyen a un i a l’altre vides turmentades i breus. Tots dos moren als 46 anys. De fet, Baudelaire és el descobridor, el gran divulgador de Poe, la font del qual brota Lovecraft. Baudelaire i Lovecraft pertanyen a aquesta estirp que comença en Marc Aureli, la que en comptes d’individus dona solitaris. Respecte a això, se cita freqüentment el famós conte de Poe titulat L’home de la multitud. El que Edgar Allan Poe anomena multitud, en temps de Marc Aureli rebia el nom de turba, i amb aquesta paraula va qualificar irònicament l’exministre socialista Borrell la massa que demanava a crits presó per a Puigdemont a la manifestació no independentista del 8 d’octubre: «No sigueu com la turba romana», els va fer callar d’aquesta manera així que va començar la seva intervenció.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Entre la mani del 8 d’octubre i la del 29 d’octubre, es plasmen dos Josés Borrell diferents, igual que hi ha dos Joans al Nou Testament sense deixar de ser el mateix autor: el de l’Evangeli i el de l’Apocalipsi. Però és que al capdavall acaben de formar-se dues multituds, i és el moment en què queden expulsats del carrer els que no van amb ningú. Corren mals temps. Molta gent sent que no li queda cap altra opció que fer-se multitud. Podria anomenar un bon grapat de persones que ho han decidit en un sentit o en un altre, gent que fins ara havia aconseguit mantenir-se’n al marge. Es tracta d’un pur instint de supervivència. Ho va dir Cioran a 'La temptació d’existir': «El futur és sempre còmplice de les turbes». I tothom té dret al futur.

L’altra tarda, passant per la carpa del mercat de Sant Antoni, em vaig enrecordar d’aquell quadro d’Edward Hopper, Noctàmbuls. Era igual, però amb cartells d’antigues manifestacions fets bocins. Més nostre. Ja s’havia fet de nit i rere els vidres de la carpa hi brillava una llum freda, que no obstant encoratjava un senyal de vida. El poeta Mark Strand va dir que el més imponent d’aquesta pintura té lloc fora del bar. No hi ha res ni ningú al carrer, no es veu ningú amb qui compartir el que se sent. Si els personatges de la barra són solitaris, encara ho és més qui contempla el quadro. Temps de turbes, o almenys turbulents, on l’única salvació de l’individu és convertir-se en solitari.