ATEMPTAT A BARCELONA
La nit més terrible, la nit més commovedora
Desenes de veïns passen la matinada oferint aigua, galetes i entrepans als centenars de vehicles atrapats a les sortides de la ciutat pels controls policials
zentauroepp39720684 col lapse viari a al gran via a l enlla amb la c 31 de sor170818094907 /
L'escena resultava gairebé de pel·lícula. Adolescents carregats amb 'packs' d'ampolles de litre i mig de aigua i bosses de plàstic plenes amb tot el que havien pogut comprar al colmado més pròxim passejant entre els centenars de cotxes atrapats mentre intentaven sortir de la ciutat durant tota la nit. I la matinada. I fins a veure sortir el sol. Alguns vehicles abandonaven -o pretenien fer-ho- Barcelona malgrat les recomanacions de les autoritats perquè no tenien més remei. Sortien de la feina i els esperaven criatures a casa. Altres, molts amb matrícules franceses, ho feien perquè el cos els demanava abandonar la ciutat. Deixar-la enrere. Oblidar, si és que això era possible, aquella horrible tarda.
Molts adolescents van decidir espontàniament dedicar la calorosa -i per a molts eterna- nit d'agost a intentar fer més suportable la desesperació dels centenars de cotxes atrapats a la Meridiana. Alguns d'aquests solidaris veïns que feien miques els prejudicis sobre els joves avançaven tímids, sense atrevir-se a picar als vidres dels vehicles. Només somrient-los i mostrant-los l'ampolla. Altres, més decidits, insistien: "Beu una mica, com a mínim".
"Tampoc podíem dormir"
També hi havia parelles de diferents edats oferint galetes i entrepans fets per ells. "Però, ¿has sopat? Menja una mica, de veritat. Els hem fet per a vosaltres. És l'únic que se'ns ha acudit que podíem fer per ajudar, i tampoc podíem dormir". I no, molts no havien sopat. Molts eren allà des de les set del vespre -i les vuit, i les nou...-, quan van sortir de treballar, segons comentaven els grupets que es feien davant els cotxes aturats amb les portes obertes. Entre cigarret i cigarret. Trucada i missatge.
I la nit avançava, i també les notícies a les ràdios dels vehicles. I els conductors, a la calçada per estirar les cames i fer més suportable la nit, també comentaven els fets de Cambrils. "Quin horror. Però quin horror", repetien. I una insòlita paciència en un macroembús que a la ràdio batejaven com a operació Gàbia s'apoderava de la gran majoria dels afectats. "La policia està fent la seva feina. Ens han salvat d'una de bona a Cambrils". Malgrat la desesperació de veure passar les hores i esmunyir-se la nit, en l'ambient es respirava aquella estranya sensació de sentir-se afortunat de ser allà. De recuperar, malgrat tot, l'esperança en una ciutat que mostrava la seva cara més solidària en els moments més durs en forma d'uns xavals repartint ampolles aigua.
Alguns dels veïns solidaris eren els dels blocs per on avançava la cua de la Meridiana. De l'Hipercor -els records d'aquella altra tarda fatal, fa 30 anys, inevitablement van estar presents- a l'estació de Renfe de Sant Andreu Arenal a les Trinitats. Altres s'havien desplaçat fins allà des d'altres punts de la ciutat per ajudar, molts taxistes, al sentir per la ràdio que hi havia nens i persones grans atrapades a la carretera. La Barcelona real.
