Anar al contingut

Pintar és qüestió de sang

Anna Bogomolova, filla de dos pintors que s'han guanyat la vida a la Rambla, exposa per primera vegada als 19 anys a Casa Piera

MAURICIO BERNAL / BARCELONA

dcaminal39273420 barcelona 12 07 2017 barceloneando anna bogolomova hija de d170714134505

ELISENDA PONS

Hi ha coses que es porten a la sang, i Anna Bogomolova, que té nom rus i va néixer a Moscou però es va criar a Barcelona, porta a la sang ser la filla dels seus pares, dos pintors que fa anys que treballen a la Rambla, fent retrats dels turistes. L’Anna recorda que quan era petita passava algunes tardes amb ells, mirant el ,que feien i de tant en tant agafant el llapis i dibuixant també, exercint, d’alguna forma, allò de ser filla dels seus pares. La petita es va criar entre artistes, entre pintors, envoltada d’olis i de pinzells, i a ningú li devia resultar estrany que en un moment donat s’inclinés per fer ella el mateix. No ha de ser pintora una filla de pintors de la Rambla, però l’Anna ho va ser. «Veure’ls fer el ,que feien em va inspirar molt», explica. És falsa la idea d’una casa tacada de pintura per tot arreu, amb pinzells rodant per la taula del menjador, i al bany, però no és falsa la d’una habitació així, caòticament de pintors. En aquella habitació va començar a pintar Anna, molt jove.

Hi ha coses que es porten a la sang, i la filla dels pintors és ella mateixa ara pintora, li va quedar dins això, tant de retrat, tant de pinzell. Però no pintarà a la Rambla, si ho pot evitar. «La vida del pintor del carrer és dura», diuen alhora ella i la seva mare, Antonina Bogomolova. «Em veig en un altre àmbit», diu la filla. Té 19 anys i almenys en fa 15 que pinta: diu que és el que més ha fet a la vida. «No soc de sortir, ni de prendre copes; on més a gust he estat sempre és a la classe d’art». «Sempre ha sigut de pocs amics», diu la mare. El fruit d’haver pintat tant des de tan petita és una exposició, la seva primera mostra, que recull el treball fet durant l’any que ha passat estudiant a la Universitat de les Arts de Londres. És un triomf de l’Anna i és un triomf de la seva mare, l’Antonina, i és un triomf també del seu pare, l’Andrei. Els seus quadros estaran exhibits a la Casa Piera fins dilluns que ve.

El dur art del carrer

Ha sigut natural, però no ha sigut senzill, perquè els pares han tingut amb la pintura una relació agredolça: han estimat el seu art i l’han considerat això, art, però també han vist com els altres el menyspreaven. «Hem treballat al carrer per necessitat –diu la mare–, però això no vol dir que no siguem artistes. Permés que el que facis siguin retrats de la gent que passa, tu intentes plasmar en ells les teves inquietuds, el teu món interior, l’art que portes dins. Però la gent no ho valora». S’han fet al carrer, i el carrer és dur, i al principi, quan van veure que la seva filla seguiria el camí, no els va semblar bona idea; potser la veien seguint els seus passos, pintant a la intempèrie, patint. «No, no els va agradar al principi», diu Anna. «L’única cosa que volem és que la nostra filla –diu la mare, assenyalant amb la mà estesa l’espai de la galeria– desenvolupi el seu art en aquest ambient».

La cinquantena de quadros exposats a la galeria componen una reflexió sobre la infantesa i la pèrdua de la innocència que pot resultar pertorbadora. «Pertorbadora m’agrada; creepy, que m’ho han dit alguns, no». Creepy no, insisteix a dir: esgarrifosa no. Pertorbadora sí. «Sempre m’ha interessat el tema dels nens i la seva felicitat innocent, que desapareix lentament». Alguns dels seus nens ploren llàgrimes de colors que s’escampen des d’unes conques buides; altres nens s’estan desfent, literalment, al quadro. «Alguns dels meus quadros estan basats en fotografies post mortem de nens victorians», explica.

Els prejudicis o el tòpic voldrien que l’autora de quadros com aquests, que la persona que porta dins nens plorant amb les conques buides tingui, qui sap, un aire torturat, o bé un aire de patir per aquest món, o bé un aire de no encaixar, però Anna Bogomolova és en si mateixa un desafiament al tòpic, perquè la seva obra pertorbadora la pinta des d’un aspecte dolç, pràcticament angelical. I, de totes maneres, la seva intenció no és pertorbar: «El que vull que li passi a la gent quan vegi les meves obres és que tornin d’alguna manera a la infància, quan tot era pur, quan érem innocents», diu, aplicant-se el plural. La mare, al seu costat, assenteix. La seva filla s’ha tornat artista.

0 Comentaris