Okupes en terra hostil

Si busqueu «okupa Sarrià» a Google us apareixerà la història de Joan Figuerola que tan bé va narrar en aquestes pàgines l’amic i company Toni Sust. Però no es tracta d’un antisistema convencional, sinó d’un conseller de CiU que fa tres dècades que no paga el lloguer d’un pis propietat de l’ajuntament al carrer d’Isaac Albéniz. Aquí no hi ha ni un xic d’ideologia, hi ha una cara de marbre. És necessari deixar l’ordinador i serpentejar Major de Sarrià avall fins a Hort de la Vila per trobar l’única finca de veritat okupada a tot el barri, l’Ateneu Popular, una caseta a tres vents tan mona com feta pols. També de titularitat municipal, però res a veure. Allà s’esperen la Laia, la Vicky i el Bernat, tres dels gals en aquesta acabalada Roma.

Sarrià no es va incorporar a la gran Barcelona fins al 1921. D’aquell poblet sobreviuen l’arquitectura, els carrerons, els veïns grans, les generacions, les fonts. El comerç de proximitat és ara un mostrari de com queda de lluny el poble on van néixer santa Eulàlia o Josep Vicenç Foix. Aguanten el tipus un conjunt de botigues de tota la vida, però això en aquesta ciutat ja no és notícia. En aquesta postal, els joves són víctimes d’una gentrificació més estructural que turística, i per això, considera Bernat Julià, aquí el fenomen de l’okupació «té més sentit que en altres llocs».

De La Ploma a la Fusteria

Vicky Arbolí té pinta d’haver viscut els seus 57 anys amb intensitat. «Vaig néixer mentre el meu pare era a la presó per la vaga del tramvia». Els seus avis van ser els que es van instal·lar a Sarrià. I aquí segueix. Va participar en la primera okupació documentada a la zona, al número 202 del carrer Major, el 1995, 11 anys després que una vintena de joves protagonitzessin l’okupació pionera a Barcelona, a Torrent de l’Olla, a Gràcia, una acció reprimida poques hores després per la policia.

La finca de la zona alta la van batejar com La Ploma. Els en van desallotjar el 1997. Van acampar durant un mes a la plaça del Consell de la Vila, davant la seu del districte (per cert, un edifici absolutament infrautilitzat), però no va servir de res. El veïnat tampoc hi va posar gaire de la seva part. «Va servir perquè ens adonéssim de la fidelitat de determinades persones», repassa aquesta veterana activista.

El col·lectiu okupa de Sarrià va optar llavors per llogar un local a Clos de Sant Francesc per mantenir la seva activitat. Paral·lelament, en la dècada passada, hi va haver tres okupacions més: La Fusteria (En el model de barri, els joves no hi tenim cabuda, van pintar a la paret); L’Esquerda, també al cor del poble, amb una vida més aviat curteta, i la Lipoteka, al lloc que avui alberga l’Ateneu Popular. Aquest últim, admet la Vicky, va agafar un camí poc desitjat –«drogues, festes...»– que va generar moltes queixes veïnals. Els en van fer fora a finals del 2010, després de vuit anys de pèssima convivència.

Per aquella mala experiència, i perquè aquí el vot és més aviat conservador (en les últimes municipals, el podi va ser per a CiU, Ciutadans i PP, però compte, la CUP va superar el PSC), els joves que fa un any van recuperar la masia d’Hort de la Vila han tingut un aterratge una mica incòmode. «Tothom recorda els problemes que va generar la Lipoteka i pensen que ara succeirà el mateix, però no», adverteix Laia Jubany, economista de 24 anys.

Doble jou

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Suporten un doble jou, ser okupa en terra hostil i ser el pijo entre els antisistema. Tant el Bernat (26 anys, llicenciat en Filosofia) com la Laia han hagut d’aguantar tota mena de brometes sobre el seu origen. Sempre vinculades a l’opulència que se suposa que flota a l’ambient sarrianenc. El Bernat afegeix les «èpoques molt dures» que va passar en un col·legi concertat, on se sentia i el feien sentir un outsider. A la Laia, que va anar a la pública, li fot més «l’especulació que fa fora els joves del barri». La Vicky va viure l’estigma a la seva manera: «A la fàbrica on vaig treballar de jove només deia que era de Sarrià als que em coneixien molt».

L’Ateneu té previst iniciar un verkami per recaptar uns diners que permetin rehabilitar la finca. De falta n’hi fa, perquè fa més fred a dins que a fora.